Catalunya: ¿patria o muerte?

http://www.lavanguardia.com/opinion/20170805/43329802265/catalunya-patria-muerte.html

Manuel Castells en La Vanguardia. Els governs d’Espanya i Catalunya es preparen per a la confrontació. Què passarà després de l’1-0?

Es este carácter profundo de movimiento social del independentismo catalán lo que no entiende la clase política española. Mas se apuntó oportunistamente al movimiento para incrementar su voto. Y fracasó. El sentimiento de agravio con respecto al Estado español, a sus fallidas promesas (Rodríguez Zapatero) y a su insultante arrogancia (Rajoy) motivó que el apoyo a la independencia pasara del 33% hace una década a un 50% (más o menos) en la actualidad. Pero es el proyecto de otro país, particu­larmente vivo entre los sectores más jóvenes y dinámicos de la población, el que alimenta ese sentimiento de ahora o nunca que se respira en el indepen­dentismo. Tal vez por eso el intento razonable de Pedro Sánchez para emprender una verdadera negociación, em­pezando por el reconocimiento de Catalunya como nación cultural, probablemente llega tarde. Aunque será una vía de salida necesaria tras la tormenta. Porque ahora lo que se avecina es la tormenta.

El paper de la violència en la Transició

http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=269999
Xavier Diez ressenya el llibre de Xavier Casals La Transición española: el voto ignorado de las armas. Amb més de sis-cents morts en més de dos mil accions violentes documentades, la transició del franquisme a la democràcia va ser molt mena pacífica i exemplar del que vol fer creure la propaganda oficial. Però la tesi de l’autor és que la violència, paradoxalment, ajudà a consolidar la reforma del sistema.

[…] Casals considera que, si bé la violència tenia una motivació clara de desestabilitzar l’estat (ja fos per fer-lo involucionar, ja fos per redirigir-lo cap a la ruptura radical amb el franquisme), es produí la paradoxa que ajudà a consolidar la democràcia més o menys dissenyada per franquistes i opositors disposats a transigir. La pressió de les armes, en un moment delicat de canvi històric i social, a parer de l’historiador feu guanyar partidaris del sistema democràtic. El fet que cada setmana es produïssin morts, enterraments, trets o bombes, lluny de buscar sortides radicals va empènyer una opinió pública en procés de formació i modernització a abjurar de la solució armada, a emancipar-se d’una història que, com repetien els manuals escolars d’història, semblava destinada a la tragèdia. I, el fet cert és que l’estat, amb el pas dels anys i la consolidació de les institucions, va passar a esdevenir un dels estats amb menor taxes d’homicidi del món.