Els darrers moments de Primo Levi

El número de juny de 2004 de la Revista de Occidente publica la reconstrucció de “Los últimos momentos de Primo Levi” realitzada per Diego Gambetta, professor de Sociologia a Oxford.

D’entrada, em va xocar el plantejament de l’article, perquè tenia entès que Levi es va suicidar i perquè, havent llegit Si això és un home, em costa entendre que ningú es pugui preguntar: “¿Cómo pudo perder Levi esa fuerza y lanzarse de un salto a la muerte?”. És evident que cadascú mira les coses des del seu punt de vista, però hi ha una citació de Leo Wieseltier, per al qual el suïcidi de Primo Levi refutava el missatge de fortalesa i d’esperança dels seus llibres, que em sembla, més que injusta, injustificable i perversa.

Al capdavall, però, el quid de la qüestió és un altre. Si les dades que exposa Gambetta són certes, i no tenim per què dubtar que ho són, simplement no hi havia proves que permetessin afirmar que Levi es va suïcidar. Ni tan sols pareix probable que ho fes. De cap manera hauria estat, en tot cas, un acte premeditat, i els indicis apunten més aviat a un accident que a una crisi sobtada. Per què, aleshores, es va acceptar i es va difondre tan ràpidament la versió de la mort voluntària? Potser perquè quadrava massa bé amb els clixés: l’escriptor suïcida i la maledicció del supervivent d’Auschwitz. Això que Gambetta anomena “trampa cognitiva” ens enlluerna i ja no parem compte als fets, a les coses com s’hagin esdevingut realment. Sens dubte passa sovint. Un cas molt semblant va ser el de José Agustín Goytisolo.

(L’article es va publicar originalment en Boston Review i s’hi pot llegir en anglès: “Primo Levi’s Last Moments”. La versió de la Revista de Occidente afegeix en un “Post Scriptum” nous testimonis i arguments que contradiuen la hipòtesi del suïcidi.)

El món de la construcció

“This is a man’s man’s world”, cantava James Brown l’any 1966. Però fins i tot dins del gènere dominant sempre hi ha hagut classes. Bàsica­ment dues: els constructors i la resta. El món és dels constructors. De la Torre de Babel ençà, tots els grans projectes de la humanitat que es conei­xen han estat vertebrats per l’argamassa i han tingut la teulada com a únic fi.

Em diuen ara que davant de l’escàndol de les tortures, en aquelles mateixes terres de Mesopo­tàmia, l’emperador Bush ha promès que demoli­rà la presó d’Abu Graib, un dels escenaris de la infàmia, i que n’edificarà una altra de més gran i més moderna. Es reparteixen les llicències d’o­bres, aquesta per a tu i aquesta per a mi, i s’ha acabat el bròquil. Al nostre país de circumstàn­cies, el virrei local o president de la Generalitat Valenciana acaba d’anunciar que es construirà una biblioteca virtual (sic) en el centre de Castelló.

La qüestió, ja ho veieu, és construir, un verb que de vegades no sembla antònim sinó sinònim de destruir. Si no hi ha solars ja faran una passa­da les aplanadores, o els bombarders. Els proble­mes no se solucionen, les mancances perduren i els conflictes s’agreugen. Però no cal patir per­què els diners públics circulen, tot i que sigui en una sola direcció. I l’economia, per tant, va bé: la d’ells, és clar, la de la classe constructora, o destructora, que Déu la guarde molts anys.

El caragol

L’altre dia vam comprar una planta i, després d’instal·lar-la en la minúscula galeria on tenim la rentadora i els fils d’estendre, Imma va descobrir que hi havia un caragol, gros i rodó, amagat en­tre les tiges. “Pareix mort”, em va dir. El vam desenganxar i el vam deixar damunt de l’ampit de la finestreta.

Al cap d’una estona, però, vam observar com treia el cap, les banyes i la panxa. Es va arrosse­gar a poc a poc fins al test, es va enfilar amunt cap al verd i finalment es va col·locar si fa no fa en el mateix punt i en la mateixa posició d’abans .

Encara hi és.

L’automàtica

Entre els tiquets de les compres que vaig fer el mes passat amb la targeta de crèdit, n’hi ha un que no puc recordar de cap manera a què correspon. No reconec el nom del comerç, ni l’adreça, i la data tampoc no em diu pas res. Vaig a donar-hi una ullada. Jo no he estat mai en aquest establiment, una botiga petita sense cap senyal que mostri clarament a quina activitat es dedica. Però quan entro a preguntar la dependenta em fa bona cara, com si em conegués, i em lliura un paquet. “Vet aquí, ja l’hem rebut”. Me l’emporto i l’obro a casa. Dins hi ha una pistola automàtica.

La qualitat dels pinsos

L’any passat, en una revisió rutinària, els metges de la mútua em van descobrir que tinc l’estructura genètica d’un porc espí. Els resultats de les anàlisis, em deien, són inequívocs, i m’en­senyaven uns llargs llistats de xifres que no po­dien esperar pas que entengués. Evidentment vaig demanar una segona opinió, una tercera i una altra encara. Cada especialista que vaig con­sultar va ratificar el diagnòstic. L’origen del tras­torn, tanmateix, els era desconegut. Algun va atribuir-lo a les hormones o a les carns dubtoses que d’un temps ençà s’introdueixen en els pinsos.

El pitjor de tot és que ara en la Seguretat Social ja no em volen atendre i he hagut de buscar una clíni­ca veterinària de pagament.

Sorted for ease of scribbling

http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/sorted-for-ease-of-scribbling-5544661.html

Do artists need narcotics even more than ordinary people? Richard Davenport-Hines examines authors’ habits.

The Independent ens ofereix una breu introducció històrica a l’ús de les drogues pels escriptors: Wilkie Collins va escriure La pedra lunar sota els efectes del làudanum. W. H. Auden esmorzava amfetamines. Allen Ginsberg va veure Déu mentre es masturbava i va decidir potenciar aquest tipus d’experiències per mitjà de l’LSD. Que això millorés la seva ment o la seva poesia, opina l’autor de l’article, resulta dubtós.

L’home esventat, o una escletxa en el temps

Avui tornàvem a casa en cotxe i davant de l’Hospital Provincial, plantat a la vorera, hem vist un home la roba del qual es remenava com si la fes voleiar el vent. Però no bufava gairebé gens d’aire. Portàvem les finestretes abaixades, per la calor, i no notàvem més que una briseta mesquina. Tan bé que ens hauria vingut per re­frescar-nos! Ni els altres vianants, ni els arbres, no exhibien cap senyal d’un vent inexistent.

Imma ha conjecturat:

–Potser aquest home s’ha equivocat de dia.

Les bombes i el bombarder

Ahir i avui els mitjans d’arreu del món ens assabenten de la mort d’Edward Teller, aquell fí­sic hongarès, jueu, que va emigrar als EUA i va treballar a les ordres de Julius Robert Oppen­heimer en la fabricació de les primeres bombes atòmiques. Més endavant va testificar contra el seu ex cap en un d’aquells judicis de la guerra freda, en els quals valia tot: acusacions de filo­comunisme i d’homosexualitat incloses. I va aconseguir així finançament per crear ell mateix la super­bomba d’hidrogen.

Paradoxalment, l’any 1945, quan es trobaven en la base secreta de Los Álamos i quedaven pocs dies per a la primera prova de la bomba en el desert de New Mexico, Teller va advertir Oppenheimer que segons certs càlculs seus una reacció en ca­dena podria incendiar l’atmosfera i destruir tota la Terra. Oppenheimer no se’l va creure i va tirar endavant. Potser un dels dos, o tots dos, prete­nien precisament això: destruir el món sencer. Com que van fracassar a la primera, Teller ho va tornar a intentar una segona vegada amb la bomba H. (Vaig utilitzar aquest estrany episodi en el conte que donava títol a El llibre de tòpics.)

Per cert: diuen que Edward Teller era un dels models en què va basar Kubrick el personatge del Dr. Strangelove, el científic boig de la pel·­lícula Teléfono Rojo.

La finestra de William Blake

L’any 1761, quan William Blake tenia tot just quatre anys, una nit se li va aparèixer Déu a tra­vés de la finestra de la seva cambra. El petit William va veure-hi una llum i després una cara.

Anys més tard, Blake explicava aquesta his­tòria a un amic i li va mostrar des del carrer que el seu pare va tapiar aquella finestra i altres de l’edifici perquè les autoritats municipals havien posat un impost nou que gravava les finestres. L’amic es va escandalitzar:

–Déu va ficar el cap per la teva finestra i va ser aparedada. Hauria de ser una capella!

Blake li va contestar:

–No pateixis. Déu devia mirar per totes les fi­nestres de Londres.

Joan Francesc Mira, Sant Vicent i el miracle de Morella

El Magazine de La Van­guardia de diumenge passat incloïa un article de Joan Francesc Mira titulat “San Vicente Ferrer en el tiempo de los milagros”. Mira ens hi esbossava breument el perfil de taumaturg (“autor de meravelles”) de Sant Vicent i de pas promocionava el seu propi llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predica­dor, premi Nacional de la Crítica.

L’enquesta de canonització de Sant Vicent, el 1455, va donar per bons un total de 873 mira­cles. No sé si un dels més xocants, el que va te­nir lloc a Morella, figurava en aquella llista. Suposo que sí. A mi, i a tota la classe de primer de bàsica, ens el va contar donya Paquita. Diu que una vegada van convidar a dinar el sant en una casa de la ca­pital dels Ports. La mestressa, ofuscada pel com­promís, en veure que no tenia carn va decidir sacrificar el seu fill, un xiquet menut. El va matar, el va trossejar i el va guisar. Sant Vicent, però, es va ensumar la ma­lifeta i va recompondre immediatament la cria­tura. Els artistes la representen dreta i nua da­munt de la taula del menjador, entre plats i perols.

Mira opina amb raó que aques­ta proesa és difícilment superable. La compara amb guariments i amb altres ressurreccions menys meritòries i conclou que “…no hay duda de que ganaría el premio de honor en cualquier competición universal de milagros.” Crec, tan­mateix, que comet una exageració, víctima, potser, d’un excés patriòtic. Un professor tan sa­but, d’erudició reconeguda, sens dubte no ig­nora que aquest miracle és còpia d’un altre an­terior atribuït a Sant Nicolau de Bari, qui el va executar, a més a més, per triplicat: els seus be­neficiaris van ser tres infants esquarterats per un carnisser. Amb la qual cosa, a dreta llei hauria d’endur-se ell el premi.

Aquesta dada referent a Sant Nicolau, la sé per un article de mossèn Alanyà publicat en el but­lletí d’AMIC (Amics de Morella i Comarca), però es pot comprovar consultant qualsevol enci­clopèdia. Atribuir miracles a un sant, quants més millor, era una manera habitual d’augmentar-ne el prestigi. I, també pel prestigi, les ciutats es dis­putaven la tinença dels sants. Sant Nicolau de Bari en realitat era de Mira –vegeu quina coinci­dència de noms–, en l’Àsia Menor, fins que els italians van organitzar una expedició l’any 1087 per apoderar-se de les seves relíquies. Després va ser el Sinterklaas dels holandesos i el Santa Claus dels anglosaxons.

La literatura fantàstica té ramificacions diver­ses. Una és la metafísica, segons Borges. Les vi­des de sants en són una altra. Una de les meves fonts preferides és la Llegenda Àuria de Jacopo da Varazze. Algun dia hauríem de tornar a parlar del miracle de la cama negra de Sant Cosme i Sant Damià, precursors dels trasplantaments. O dels fets sobrenaturals de la santa apòcrifa de Vilafamés.