Les bombes i el bombarder

Ahir i avui els mitjans d’arreu del món ens assabenten de la mort d’Edward Teller, aquell fí­sic hongarès, jueu, que va emigrar als EUA i va treballar a les ordres de Julius Robert Oppen­heimer en la fabricació de les primeres bombes atòmiques. Més endavant va testificar contra el seu ex cap en un d’aquells judicis de la guerra freda, en els quals valia tot: acusacions de filo­comunisme i d’homosexualitat incloses. I va aconseguir així finançament per crear ell mateix la super­bomba d’hidrogen.

Paradoxalment, l’any 1945, quan es trobaven en la base secreta de Los Álamos i quedaven pocs dies per a la primera prova de la bomba en el desert de New Mexico, Teller va advertir Oppenheimer que segons certs càlculs seus una reacció en ca­dena podria incendiar l’atmosfera i destruir tota la Terra. Oppenheimer no se’l va creure i va tirar endavant. Potser un dels dos, o tots dos, prete­nien precisament això: destruir el món sencer. Com que van fracassar a la primera, Teller ho va tornar a intentar una segona vegada amb la bomba H. (Vaig utilitzar aquest estrany episodi en el conte que donava títol a El llibre de tòpics.)

Per cert: diuen que Edward Teller era un dels models en què va basar Kubrick el personatge del Dr. Strangelove, el científic boig de la pel·­lícula Teléfono Rojo.

La finestra de William Blake

L’any 1761, quan William Blake tenia tot just quatre anys, una nit se li va aparèixer Déu a tra­vés de la finestra de la seva cambra. El petit William va veure-hi una llum i després una cara.

Anys més tard, Blake explicava aquesta his­tòria a un amic i li va mostrar des del carrer que el seu pare va tapiar aquella finestra i altres de l’edifici perquè les autoritats municipals havien posat un impost nou que gravava les finestres. L’amic es va escandalitzar:

–Déu va ficar el cap per la teva finestra i va ser aparedada. Hauria de ser una capella!

Blake li va contestar:

–No pateixis. Déu devia mirar per totes les fi­nestres de Londres.

Joan Francesc Mira, Sant Vicent i el miracle de Morella

El Magazine de La Van­guardia de diumenge passat incloïa un article de Joan Francesc Mira titulat “San Vicente Ferrer en el tiempo de los milagros”. Mira ens hi esbossava breument el perfil de taumaturg (“autor de meravelles”) de Sant Vicent i de pas promocionava el seu propi llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predica­dor, premi Nacional de la Crítica.

L’enquesta de canonització de Sant Vicent, el 1455, va donar per bons un total de 873 mira­cles. No sé si un dels més xocants, el que va te­nir lloc a Morella, figurava en aquella llista. Suposo que sí. A mi, i a tota la classe de primer de bàsica, ens el va contar donya Paquita. Diu que una vegada van convidar a dinar el sant en una casa de la ca­pital dels Ports. La mestressa, ofuscada pel com­promís, en veure que no tenia carn va decidir sacrificar el seu fill, un xiquet menut. El va matar, el va trossejar i el va guisar. Sant Vicent, però, es va ensumar la ma­lifeta i va recompondre immediatament la cria­tura. Els artistes la representen dreta i nua da­munt de la taula del menjador, entre plats i perols.

Mira opina amb raó que aques­ta proesa és difícilment superable. La compara amb guariments i amb altres ressurreccions menys meritòries i conclou que “…no hay duda de que ganaría el premio de honor en cualquier competición universal de milagros.” Crec, tan­mateix, que comet una exageració, víctima, potser, d’un excés patriòtic. Un professor tan sa­but, d’erudició reconeguda, sens dubte no ig­nora que aquest miracle és còpia d’un altre an­terior atribuït a Sant Nicolau de Bari, qui el va executar, a més a més, per triplicat: els seus be­neficiaris van ser tres infants esquarterats per un carnisser. Amb la qual cosa, a dreta llei hauria d’endur-se ell el premi.

Aquesta dada referent a Sant Nicolau, la sé per un article de mossèn Alanyà publicat en el but­lletí d’AMIC (Amics de Morella i Comarca), però es pot comprovar consultant qualsevol enci­clopèdia. Atribuir miracles a un sant, quants més millor, era una manera habitual d’augmentar-ne el prestigi. I, també pel prestigi, les ciutats es dis­putaven la tinença dels sants. Sant Nicolau de Bari en realitat era de Mira –vegeu quina coinci­dència de noms–, en l’Àsia Menor, fins que els italians van organitzar una expedició l’any 1087 per apoderar-se de les seves relíquies. Després va ser el Sinterklaas dels holandesos i el Santa Claus dels anglosaxons.

La literatura fantàstica té ramificacions diver­ses. Una és la metafísica, segons Borges. Les vi­des de sants en són una altra. Una de les meves fonts preferides és la Llegenda Àuria de Jacopo da Varazze. Algun dia hauríem de tornar a parlar del miracle de la cama negra de Sant Cosme i Sant Damià, precursors dels trasplantaments. O dels fets sobrenaturals de la santa apòcrifa de Vilafamés.