The Perfect Storm for Universities

http://popenici.com/2012/12/03/storm/

Unfortunately, the hegemony of a unique paradigm based on a neo-liberal policy and management framework still restricts the collective imagination to look for and apply alternative solutions. The marketization and McDonaldization of higher education came with a great price for universities, economies and the future of our economic growth. The most important part may be that this unique model — aggressively promoted by conservatives as the only sane solution for higher education — suppressed a genuine debate on a variety of issues of crucial importance for universities in the 21st century.

Hacia el fin de la crueldad

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/11/09/actualidad/1352470952_766370.html

Steven Pinker (Montreal, 1954) es catedrático de psicología experimental en la Universidad de Harvard […] En sus libros, Pinker defiende la idea de que la evolución es responsable del diseño del cerebro, así como de los mecanismos que rigen el comportamiento de nuestras facultades cognitivas y emocionales. La tesis central de su último libro, Los ángeles que llevamos dentro. El declive de la violencia y sus implicaciones, es que la época en que vivimos es la menos violenta y cruel de cuantas ha conocido la humanidad a lo largo de la historia en todos los ámbitos imaginables: la familia, la ciudad, las naciones, la esfera de las relaciones internacionales. Según Pinker nunca ha habido menos guerras ni genocidios, nunca menos represión o terrorismo que en nuestra época […]

Que els decrets de tala d’arbres no ens impedeixin veure el gran bosc de l’evolució

La tradició naval britànica i l’etimologia de la ressaca

Una altra descoberta deguda al blog Brain Pickings de Maria Popova. Sembla que l’etimologia de la paraula groggy/grogui és en si un fragment de la tradició naval britànica del s. XVIII. L’almirall Edward Vernon (1684-1757) era conegut pels seus homes com “Old Grog”, per la seva jaqueta de grogram, del francès gros graine. L’any 1740, Vernon va ordenar rebaixar la ració diària de rom que rebien els mariners: amb aigua, amb cervesa, o amb suc de taronja, segons les versions. En honor d’ell, el combinat resultant va ser anomenat popularment ‘grog’, i dels seus efectes quan no es consumia amb moderació, rebaixat i tot, començaren a dir-ne estar groggy.

En català, tanmateix, suposo que el mot ens arribà més endavant a través del món de la boxa, o almenys això degué considerar l’autoritat lèxica. Vegeu la definició del DIEC, on l’alcohol només apareix en un exemple per extensió:

grogui

  1. adj. [SP] Que es troba en estat d’atordiment a causa dels cops rebuts en un combat de boxa i pròxim a la situació de fora de combat.
  2. adj. [LC] PER EXT. Aquesta nit no he dormit gens i estic grogui. L’última copa de xampany em va deixar grogui, no recordo res. Amb això que m’has dit, m’he quedat grogui.

Pel que fa a la “tradició naval britànica”, justament en això consistia en part, segons la famosa dita atribuïda a Churchill: “rom, sodomia i l’assot”.

Ja no tot

A favor d’allò que la digitalització representa un canvi de paradigma i bla bla bla: Joan Garí ressenya a l’Ofici de lector Les meues universitats, de Joan-Daniel Bezsonoff (que pinta tan bé com els altres llibres-memorials de l’autor), i en parlar de l’estima de Bezsonoff per la cultura espanyola transcriu una frase de Ramón Menéndez Pidal que deu haver estat bona durant mil anys i ara, ves, Internet i el tuiter han vingut a espatllar: “En España, todo lo bueno es anónimo”.

—Jaume Subirana: “Ja no tot”

Ridley Scott es posa teosòfic

Sí que he xalat una estona veient Prometheus, però em sorprèn que Ridley Scott vulgui donar-li —diuen— un vernís de transcendència. Al cap i a la fi, jo diria que aquesta història ja la vaig llegir en els primers números de la revista 1984 de Josep Toutain. I ni tan sols llavors la idea era nova. L’havia popularitzada un suís molt espavilat, Erich Von Däniken. I molt abans que ell l’ínclit Howard Phillips Lovecraft, però amb una notable diferència: el solitari de Providence no va pretendre mai que la “teoria” aquesta dels antics astronautes fos res més que ficció imaginativa.

(Sobre el bucle que parteix de la Societat Teosòfica i s’enrosca per a arribar al folklore modern dels ovnis passant pels contes de Lovecraft, la millor referència continua sent el llibre de Wiktor Stoczkowski Des hommes, des dieux et des extraterrestres, traduït al castellà amb el títol Para entender a los extraterrestres. Menys acadèmics, i molt més circumscrits a l’àmbit anglosaxó, també poden servir com a introducció al tema els llibres i articles de Jason Colavito.)

Reivindicació de l’amateurisme

Franz Kafka Amerika cover by Edward Gorey

Jo em considere per damunt de tot un amateur. És a dir, que m’agrada fer les coses en primer lloc per plaer —pel plaer de fer-les bé i d’aprendre a fer-les bé—, tant en l’exercici de la meva professió com en altres activitats que m’interessen. Particularment en aquesta d’escriure.

Pel que fa a la dicotomia amateur/professional, no és que cregui que els diners, un salari, embrutin una feina, però em pareix igualment obvi que cobrar o pagar no garanteixen per se una bona execució. Trobo doncs injustificat parlar elogiosament d’algú com a professional o usar pejorativament aficionat com es fa sovint. El món va ple de contraexemples: professionals ben pagats amb molta barra i afeccionats de qui podem enorgullir-nos. I la Internet no ha fet més que reforçar aquesta evidència, perquè, en reduir-se els filtres —informatius o creatius—, a tothom ens llueix més el treball o se’ns veu més el llautó, segons els casos.

D’altra banda, reconec que en aquesta opció que prenc —l’art per amor a l’art— estic fent de la necessitat virtut. Vaig entendre aviat que seria difícil que la dèria d’imitar la mena d’obres que em complaïa llegir —els meus models, els papers que voldria inconfessablement haver escrit— pogués constituir en un horitzó probable un ofici reconegut i remunerat. La “Metamorfosi” de Kafka, suposem, o “Diana i la Mar Morta” de Perucho, o “A Esmé, amb amor i abjecció”… en quina mena d’empresa -o ministeri- et comptarien com a mèrit? Sí, ho sé, que Salinger cobrava sumes elevades per cada conte venut al New Yorker, però els mercats són tan volàtils, i a més a més açò no és Amèrica. (Em pregunto si hi ha hagut mai de debò cap Amèrica.) En altres temps o latituds més d’anar per casa, Kafka treballava per a una asseguradora. Perucho era jutge. I Kavafis funcionari d’Obres Públiques. Etc. Aficionats, tots ells. Escriptors de fèrtils vesprades i caps de setmana.

No es podria, llavors, viure d’escriure? És cert que alguns —molt pocs— literats tenen la sort d’ingressar uns bons calers a la bestreta pels seus llibres, o fins i tot per signar uns quants articles i impartir cinc o sis conferències l’any. O per un argument seu adaptat al cinema. Però això no és treballar: és una sort, la sort —segurament merescuda— de ser una estrella i no haver de treballar. Si t’hi dediques com a peó, professionalment, si per guanyar-te la vida dónes cursos o xerrades, si escrius per a la premsa, o la televisió o el cinema, o corregeixes o tradueixes textos variats, estaràs fent una feina que tindrà en el fons quasi tant o tan poc a veure amb la literatura com qualsevol altra. I que et deixarà més o menys el mateix temps que una altra, ni que sigui el diumenge, per a posar negre sobre blanc aquells mots que tota la setmana et rondaven el cap.

Les faltes de Teilhard

Llegeixo en el blog de la Petite Claudine “Los ocho crímenes de Giordano Bruno” i em recordo d’aquesta llista de les faltes comeses per Teilhard de Chardin, que la Wikipedia espanyola atribueix al capellà argentí Leonardo Castellani:

  1. El transformismo darwiniano dado como verdad cierta.
  2. La negación de la Parusía o Segunda Venida de Cristo tal como la entiende la Iglesia.
  3. La negación de la Redención por la obra personal de Cristo.
  4. La negación del pecado original, a la manera de Pelagio.
  5. Monismo materialista evolucionista parecido al de Spencer y Haeckel.
  6. Panteísmo sutil a la manera de Bergson.
  7. Interpretación modernista de todos los Sacramentos, empezando por la Eucaristía, a la manera de Guenther.
  8. Negación del fin primario del Matrimonio y constitución del fin primario del matrimonio en la “ayuda espiritual mutua de los esposos”.
  9. Aprobación de los medios contraconcepcionistas en el matrimonio, a la manera de Malthus.
  10. Negativa implícita de la autoridad de la Iglesia para definir, a la manera de Loisy, Tyrrel y otros.