Xiclets Santa Anna

Quan jo era menut, el general Santa Anna era el dolent de la pel·lícula d’El Álamo: l’autoritat mexicana amb mostatxo que passava a degolla uns rebels idealistes liderats per Davy Crockett. O per John Wayne, o com li diguessin al tipus aquell que es calava el barret de castor.

Després, quan ets gran, t’assabentes que un dels motius de la rebel·lió dels texans era que Mè­xic havia abolit l’esclavitud. I aleshores ja no et pareix que els del nord fossin tan i tan idealistes. En això devia consistir la pèrdua de la innocèn­cia: ens havien enganyat, tots sense excepció eren dolents. Perquè de López de Santa Anna tampoc no te’n podries refiar. Va presidir el seu país sis o set vegades en una època con­vulsa, va participar en mil conspiracions, va rebre el títol de generalísimo i va perdre gairebé totes les ba­talles. Els aduladors li deien “Padre de la Patria”, “Visible instrumento de Dios” i “Napoleón del Oeste”, entre altres floretes. Fins que el van fer fora i es va exiliar a Cuba i a Nova York.

Però si tens sort i continues creixent –si no et mors, ni t’atures– potser t’adones que la realitat no és unidimensional, que del blanc al negre hi va una gamma de grisos. John Wayne ho feia molt bé en La diligència, i quan li van proposar d’entrar en política, evidentment com a candidat del Partit Republicà, va contestar que seria ridí­cul que un actor pretengués fer tal cosa. I ara llegei­xo que a Santa Anna se li pot atribuir la invenció del xiclet. Diuen que, quan vivia a Nova York, li va donar la idea a un industrial conegut seu, en Thomas Adams, el qual la va patentar –coi de gringos– i va començar a vendre l’“Adams New York Chewing Gum” a partir de 1871. No sé si aquesta nimietat el redimeix o no, però almenys a mi em fa gràcia.

Facècies i apotegmes

“Eugenesia” és un dels més de cent Cuentos breves y extraordinarios reunits per Borges i Bioy al 1955:

Una dama de calidad se enamoró con tanto frenesí de un tal señor Dodd, predicador puritano, que rogó a su marido que les permitiera usar de la cama para procrear un ángel o un santo; pero, concedida la venia, el parto fue normal.

—Drummond, Ben Ionsiana (c. 1618).

El títol, tanmateix -tot i que s’ha mantingut en reculls posteriors, p. ex. en La mano de la hormiga. Los cuentos más breves del mundo y de las literaturas hispánicas, Universidad de Alcalá de Henares, 1991- va ser òbviament una aportació dels il·lustres antologistes. De fet l’anècdota o miracle a l’inrevés del predicador i la seva dama enamorada, com molts altres dels textos del llibre, no era a l’origen una peça independent, sinó tan sols unes frases part d’un text més extens. En aquest cas es tractava de les notes preses pel poeta escocèsWilliam Drummond quan Ben Jonson va fer cap a casa seva pel Nadal de 1618. Gràcies a l’Internet Archive, que ens dóna accés al text complet del llibre, podem trobar el seductor senyor Dod en la secció “Jeasts and Apothegms” (facècies i apotegmes). En l’anglès renaixentista de Drummond la cosa anava així:

A Gentlewoman fell in such a phantasie or phrensie with one Mr. Dod, a puritan preacher, that she requested her Husband that, for the procreation of ane Angel or Saint, he might lye with her; which having obtained, it was but an ordinarie birth.

Aquestes Notes de les converses de Drummond i Jonson han estat reivindicades com a antecedent directe de l’entrevista periodística: Drummond feia les preguntes i es limitava a anotar les respostes del seu convidat. Però caldria tenir en compte que allò eren notes privades d’una conversa privada. Són plenes de xafardejos i de paraules aspres contra altres autors. Diuen que quan les va publicar per primera vegada la Shakespeare Society en 1842, la reputació de tots dos es va deteriorar: la d’un per anar-se’n de la llengua i la de l’altre per estirar-li-la. Pura hipocresia. De què esperaven que parlessin dos escriptors en acabant de sopar?

La (mala) memòria

Anit, en acabant del triomf del Barça, mirava a TV3 unes imatges de la Rambla i barrejava re­cords. L’any 1994 vaig anar un dissabte al Saló del Còmic de Barcelona. Devia ser al comença­ment de maig, la data habitual del Saló fins no fa molt. Hi vaig tenir l’oportunitat de conèixer per­sonalment Max (Peter Pank, Nosotros somos los muertos, Bardín el superrealista), amb qui ja havia intercanviat un parell de cartes i alguna de­dicatòria.

Aquell vespre, Max em va presentar un amic seu, un periodista mallorquí que crec que em va dir que escrivia per a La Vanguardia sobre temes culturals. A hores d’ara aquesta persona té un càrrec important –és director de l’Institut Ramon Llull– i ha estat una mica controvertit per unes declaracions en un periòdic anglès. Diuen que va dir que les subvencions al llibre en català han fet que s’imprimeixi qualsevol cosa i que això és contraproduent.

Recordo que aquella nit vam anar a sopar en un restaurant pakistanès. Potser pel Born, però lla­vors jo no coneixia gens aquella part de Barcelo­na i no puc estar segur d’on era. Pel camí vam presenciar les celebracions populars d’un gol del Barça al Bernabéu. Més tard, cap a les dues, com que sóc de poble em va sorprendre enormement que els quioscos de la Rambla estiguessin oberts i que ja tinguessin els periòdics de diumenge, amb les cròniques del partit i la foto del gol en la portada. No sé si va marcar Romário o Guillem Amor.

Abans o després de sopar –ja aneu veient que mala memòria– vam fer unes copes en un bar, en un racó de la plaça Reial. Entre cervesa i cerve­sa, el periodista mallorquí –un xicot d’allò més afable i civilitzat, a qui Max havia tingut l’amabilitat de fotocopiar el meu primer llibre: recor­deu sempre que fotocopiar no és delicte, ans al contrari– m’explicava fil per randa la trobada de Jorge Luis Borges amb Robert Graves a Deià, tots dos ja ancians. Una ocasió sens dubte excep­cional, de la qual ell havia estat testimoni. Me’l devia escoltar embadalit.

Els records fugeixen, s’esmicolen. De vega­des, no saps com, retornen embrollats. Almenys l’escriptura permet fixar-los ni que sigui momen­tàniament. Paga la pena aturar-se a escriure. Fins i tot la mala memòria és preferible a l’oblit.

El tigre, el fantàstic i la multiplicitat de lectures

Pel que fa a la meva idea del fantàstic, el deu­te amb Julio Cortázar crec que és més que evi­dent. En una entrevista que va emetre Televisión Española en 1977, Cortázar insistia a explicar que no concebia el fantàstic com un altre món a banda del món real, sinó com una part consti­tuent de l’experiència quotidiana. Fantàstic, així, no s’oposa a realitat, ni a realisme, sinó que s’hi uneix en un tot, s’hi entrellaça.

Tot seguit, en aquell mateix programa l’entre­vistador –Joaquín Soler Serrano– esmentava Bestiario (1951), el primer recull de contes de Cortázar, i feia referència al relat que dóna títol al volum: “Hi apareixen aquestes històries realment fascinants, començant per la de la senyore­ta sensitiva que creu que té un tigre”, afirmava tot intercalant alguna rialleta. L’escriptor, d’es­quena, assentia discretament.

“Bestiario”, el relat, és al meu parer un dels millors que va escriure Cortázar. L’he llegit unes quantes vegades, però a mi sempre em va sem­blar –vaig entendre– que hi havia de debò un ti­gre en aquella casa de camp. Ni tan sols no em vaig plantejar que no hi fos. Deu ser que existei­xen diferents maneres de llegir cada història, d’entendre el món, i el fantàstic seria una d’a­questes maneres. No ens prenem tots igualment, per exemple, les coincidències que ens esdeve­nen.

(En Calvin i Hobbes, la tira còmica de Bill Watterson, Hobbes sol aparèixer com un tigre: sempre que ell i Calvin, que és un nen petit, són sols. Però quan hi són els pares de Calvin, Hobbes només és un ninot de peluix. Això vol dir que realment no existeix el tigre? No neces­sàriament. Watterson prefereix parlar de dues versions de la realitat. Calvin hi veu un tigre, pe­rò els seus pares no. Soler Serrano tampoc no el veia.)

Després de “Bestiario”, l’entrevistador i l’en­trevistat emprenien directament aquesta qüestió de la multiplicitat de lectures a propòsit de “Casa tomada”. Cortázar deia que va ser la transcripció d’un somni, d’un malson en el qual era expulsat a poc a poc de casa seva per una presència igno­ta, ominosa. Li va xocar, doncs, que molts veies­sin en aquest conte una metàfora del peronisme, però no descartava que fos una interpretació correcta: en els contes, com en els somnis –com en la vida–, no sempre som conscients a priori de tots els significats, de totes les intencions. Ra­rament ho som.

El temps no em condeix

En el cèlebre conte “El perseguidor” de Julio Cortázar, el saxofonista boig i genial –perso­natge inspirat en Charlie Parker– explica al nar­rador que entre la parada del metro d’Odéon i la següent –un trajecte d’un minut– ha estat capaç de rememorar amb morositat, amb tots els de­talls, diversos episodis de la seva vida, inclosa mot a mot, nota a nota, una llarga cançó que li cantava la mare quan era petit. Tot plegat en un minut. Aquesta paradoxa temporal és una de tan­tes experiències estranyes que l’obsessionen.

Jo, molt més vulgar, avui he tancat els ulls en la parada de la Farola –en l’autobús: a Castelló encara no tenim metro– i en tornar a obrir-los, al cap d’un segon, ja érem dues parades més enllà, en l’avinguda de Borriana. És a dir, a l’inrevés que el saxofonista: a mi el temps no em condeix. O que passo molta son.

Déu abandona Calatrava

Avui la premsa es fa ressò d’unes paraules de Santiago Calatrava, l’arquitecte oficial del rè­gim, pronunciades en ocasió de rebre l’Alta Dis­tinció, en majúscules, de la Generalitat Valenciana, també en majúscules. Diuen que va dir que ell es concep “com un obrer que guia altres obrers per, a través de la tècnica, intentar concloure art amb l’ajuda de Déu”.

En una altra pàgina del mateix diari on llegei­xo aquesta oda carrinclona, m’assabento que des d’algunes files del Palau de les Arts ni tan sols no es pot veure l’escenari. Recordem-ho: disse­nyat per Calatrava i inaugurat dissabte. “Buta­ques cegues” és la denominació tècnica d’aquest curiós fenomen i n’hi ha més en aquest teatre que en gairebé cap altre del món, d’antics o de moderns. No pareix que Déu, malauradament, hi ha­gi pogut fer res.

Els projectes de Calatrava solen ser especta­culars, cridaners, però resulta molt més dubtós que siguin útils, funcionals, o ni tan sols raona­bles. O que estiguin ben fets.

(Ja vaig entenent per què relaciono sempre aquest senyor amb aquells dos germans, igual­ment famosos, que passejaven pels escenaris el mateix  cognom que ell.)

PD 2006-12-03. Una altra notícia sobre el Palau de les Arts: l’escenari s’ha esfondrat. Per sort no hi ha hagut ferits. Déu ho ha volgut així. S’han can­cel·lat les representacions previstes i els tècnics no creuen que es pugui tornar a obrir aviat.

Cal·ligrafies vs. tipografies (*simple minds*)

Article d’Esther Tusquets en Babelia, ahir: “Heidegger y el correo electrónico”. L’escriptora i editora confessa que, tot i conèixer-ne els avan­tatges, el correu electrònic no li agrada i s’hi ha resistit. “Inútilmente”, perquè el progrés va així. Fins ara, però, diu que no havia argumentat la seva posició contrària. Ni ara tampoc, penso jo després de llegir l’article complet. En la darrera frase el resumeix com un “réquiem por la escri­tura a mano”: un comiat i una lamentació, no un argument.

Em faig algunes reflexions ràpides.

  1. És una llàstima que persones intel·ligents no percebin res més que avantatges “pràctics” en el correu electrònic. En realitat volen dir instru­mentals: velocitat, estalvi. Costa tant adonar-se de les possibilitats comunicatives que obren el correu i altres tecnologies emergents? Quantes converses, quants intercanvis no podrien tenir lloc mai d’una altra manera per condicionaments de distància o de temps.

  2. L’objecció principal d’Esther Tusquets contra el correu electrònic sembla que és la des­personalització. És aleshores que cita Heidegger: “En la escritura a máquina todos los hombres pa­recen iguales.” I tot seguit ella rebla: “[en] los e-mail lo son sin paliativos”. Que potser no en lle­geix el contingut? Sembla que pateixi una fasci­nació per la cal·ligrafia, tan nefasta sens dubte com la fascinació per la velocitat que atribueix als partidaris del correu electrònic. D’altra ban­da, no es deu fixar gaire en els llibres que publi­ca la seva editorial, o els trobaria també tots iguals. Si no és que té el rar privilegi de llegir-los manuscrits, de la pròpia mà dels autors.

  3. No és tan senzill. No s’han deixat d’usar els bolis (o les plomes) i els quaderns. Ni els serveis de cor­reus han tancat, ni les impremtes. El vídeo tampoc no va matar l’estrella de la ràdio. Potser la culpa és de les comparances: comencem a entendre les coses noves assimilant-les a aquelles que ja co­neixíem i parlem de correu, de blocs, però això no vol dir que s’imposi reemplaçar sempre total­ment les velles amb les noves.

  4. Ja té raó a sospitar que el correu electrònic “tal vez hubiera suscitado en Heidegger ciertos reparos.” En lloc del rector nazi de Freiburg, jo prefereixo recórrer a un professor d’Oxford de perfil més moderat: John L. Austin (How to Do Things with Words, “Other Minds”, etc.). Austin va dir alguna vegada que el món i les persones són complexos. I que els que són simples són els fi­lòsofs: els que ens posem a filosofar i tot d’una simplifiquem. Digressió, o no tant: la diferència entre Austin i Heidegger podria ser la mateixa que MacIntyre va remarcar que hi ha entre Aris­tòtil i Plató: si el primer era merament conserva­dor, l’altre va ser un reaccionari dels grossos.

(Les reflexions precedents són ràpides perquè aquesta nit encara tinc feina a casa i demà he de matinar. Jo no sóc ric i per tant no em sobra el temps. La senyora Tusquets, parlant del “culto omnipresente a la velocidad”, no entén que tin­guem pressa i que ningú vulgui guanyar un temps “para el que temo que muchas veces no se dispone de otra ocupación mejor.” Millor, no ho sé, però més urgent moltes vegades sí. Li ho as­seguro.)

L’asma com a maledicció

Divendres passat, fullejant el diari, vaig topar dues vegades amb el Che Guevara en dues pàgi­nes diferents. La primera era un article d’un pe­riodista ianqui, una mena d’anecdotari de l’hor­ror bèl·lic, que esmentava breument un ex agent de la CIA involucrat en la captura i l’execució del Che Guevara a Bolívia. L’altra era l’obituari del fotògraf que va retratar el Che mort.

Com que on n’hi ha dos n’hi ha tres, en això que plego el diari, torno al llibret que porto entre mans aquestes darreres setmanes (In Patagonia, de Bruce Chatwin) i heus ací que l’ubic revolu­cionari també hi és, tot just al cap d’un parell de frases (capítol 22).

De coincidències, però, ja en parlarem en un al­tre moment. Ara només volia aturar-me en una cosa que diuen que va dir el tipus aquell de la CIA: que pateix asma des d’uns moments després de morir el Che Guevara, el qual era, com sap tothom, as­màtic crònic.

Jo també sóc asmàtic, però, ara que hi penso, fa molts anys que no he patit cap crisi seriosa. Potser vaig transferir la malaltia, en tot cas de forma inconscient, a algú que no se’m va portar gaire bé?

Impressions de Sant Cugat

Referents a unes jornades sobre “El dietaris­me i el nou dietarisme dels blocs”.

  1. De la primera època d’El Temps, recordo especialment els articles de Ramon Barnils i els de Biel Mesquida. Fa poc vaig llegir que Mes­quida, mallorquí de mena, va néixer “casual­ment” a Castelló. Com Cortázar, vaig pensar. Deu ser molt literari néixer lluny d’on et tocava. Les biografies de Julio Cortázar solen dir que va néixer a Brussel·les “accidentalmente”, però un dels seus biògrafs, Montes Bradley, ha argumen­tat d’una manera inapel·lable que ningú neix en­lloc accidentalment, sinó perquè la seva mare hi és. Aquests dies he conegut Biel Mesquida, un escriptor d’una presència física, verbal i literària que imposa. Una coneixença d’aquestes –po­ques– que t’alegren l’esperit. I m’ha confirmat en un apart que va néixer en aquest tros de pro­víncia perquè la seva mare, mestra rural, hi era. Quan va ser l’hora, un camió la va dur des del Mas d’en Sales, en el terme de Culla, fins a alguna clínica de la capital.

  2. Joan Josep Isern diu que aquest invent dels blocs funciona, que hi ha gent a l’altra banda de la pantalla. Que Partal i Maresma, Maresma i Partal, són els darrers representants de la cultura hippie. Jo no crec que siguin els darrers. Moltes vegades ens pensem que el món s’acaba amb nosaltres i els nostres amics. Però, malgrat tot, res bo acaba del tot.

  3. Vicenç Villatoro, al meu costat, fa notar que els escriptors de llibres porten plo­ma i els de blocs gastem boli. Una diferència d’estatus, més que evident en el cas del qui parlava i de qui escriu açò. Que el dia que el facin fora de l’Avui obrirà un bloc. Que a ell només li inte­ressen aquells dietaris els autors dels quals han viscut fets excepcionals, o tenen una intel·ligèn­cia excepcional, o una mirada excepcional. Que escriure dietaris és una malaltia. Que ell en té uns d’inèdits que no pensa publicar mai, guar­dats “en uns discos” perquè no es perdin. Potser sí que sembla una malaltia.

  4. Àlex Susanna, tot i declarar-se “un diplo­docus”, confessa que ja no escriu cartes, només correus electrònics. Fa cinc anys explicava en l’Avui que la seva dona tenia correu electrònic i que ell el feia servir “molt de tant en tant”, que preferia les cartes. Anem avançant, almenys ell, encara que sigui a poc a poc. (Quan parlem de dinosaures, hauríem de tenir en compte que el seu problema no és que fossin animals ante­diluvians, sinó que tenien el cervell molt petit.)

  5. Això d’Àlex Susanna i l’Avui va ser en l’es­pecial de Sant Jordi de l’any 2000. Preguntaven a una cinquantena d’escriptors com havien vis­cut “la revolució d’Internet” i obtenien d’alguns respostes antològiques. La setmana següent, Mà­rius Serra els va dedicar un article titulat “Bartlebys d’Internet”, per aquell Bartleby indo­lent de Herman Melville que sempre preferia no fer res del que li plantejaven. Ara i ací, a Sant Cugat, Màrius Serra, entre moltes altres diferèn­cies amb els mitjans tradicionals, remarca que els blocs manquen de “filtres consensuats”, com els que diu que funcionen per exemple en la premsa. Caldria veure qui ha consensuat amb qui aqueixos filtres.

  6. Pere Rovira creu que la llibertat que diem que representen els blocs és “la llibertat de dir la primera xuminada que se t’acut”. Afirma també que llegir és llegir un llibre. Em sorprèn que ho digui, perquè el seu dietari es va publicar primer en un periòdic en forma d’articles. En conjunt, trobo que parla massa d’allò que no coneix. I que de vegades encerta el blanc, quan parla del que sap, que és escriure. Li pregunten què és es­criure bé i al cap d’una estona, després de pensar-s’ho, respon que és no escriure malament (em recorda allò d’Aristòtil, i de Davidson, sobre la veritat: aquestes nocions tan bàsiques són indefinibles, tothom sap neces­sàriament què signifiquen i no cal encaparrar-s’hi).

  7. Carles Miró protesta perquè ací no hi ha blocs que facin rectificar els periòdics. No expli­ca per què ha tancat el seu bloc i ningú li ho pre­gunta. Potser ja saben, tots i totes, les raons. Jo no les sé.

  8. A molts dels escriptors que coneixen el te­ma més superficialment, que hi estan menys fa­miliaritzats, els blocs els provoquen una sensació de velocitat. I això els pareix incompatible amb la literatura de debò, que exigeix repòs i rees­criure molt. Diversa gent intenta explicar que una entrada d’un bloc es pot deixar madurar tant de temps com calgui i que es pot editar i rees­criure sempre que es vulgui. Un mecanisme àgil de publicació no implica que hom escrigui necessàriament a rajaploma. Altres han defensat les possibilitats literàries de l’escriptura ràpida.

  9. Xavier Pla diu que Josep Pla li va dir això a Néstor Luján l’any 1947: “Tingui paciència, llegeixi els escèptics, obri un dietari.”

  10. Teresa Amat diu que això de “blocs lite­raris” li fa angúnia. A Robert William Chambers li feia angúnia la paraula “literatura”. A mi em fa angúnia que alguns parlin d’“escriptors profes­sionals”, com si el fet de cobrar per escriure tin­gués cap relació més que circumstancial amb la qualitat d’allò escrit: amb la literatura. L’angúnia és una cosa molt personal.

  11. Molts estem d’acord que els blocs donen satisfacció a la necessitat d’expressar-se, de dir la teva, d’aviar les dèries de cadascú. La malaltia que diu Villatoro. Jo crec que la pateix tothom. Màrius Serra ens recorda les barres dels bars (jo em recordo, però no ho dic, d’un passatge de Si això és un home en què els infrahabitants del barracó pensaven contra tota esperança com ho contarien, allò).

  12. Alguns dels autors esmentats tenen enllaç web, altres no. Els que sí que en tenen, em fa ob­servar algú, són més o menys els mateixos que agraeixen a Vilaweb i a la Institució de les Lletres Catalanes que els hagin convidat a parti­cipar en les jornades. Els altres, els que no tenen pàgina web, fan l’agraïment només a la Institu­ció.

Els darrers moments de Primo Levi

El número de juny de 2004 de la Revista de Occidente publica la reconstrucció de “Los últimos momentos de Primo Levi” realitzada per Diego Gambetta, professor de Sociologia a Oxford.

D’entrada, em va xocar el plantejament de l’article, perquè tenia entès que Levi es va suicidar i perquè, havent llegit Si això és un home, em costa entendre que ningú es pugui preguntar: “¿Cómo pudo perder Levi esa fuerza y lanzarse de un salto a la muerte?”. És evident que cadascú mira les coses des del seu punt de vista, però hi ha una citació de Leo Wieseltier, per al qual el suïcidi de Primo Levi refutava el missatge de fortalesa i d’esperança dels seus llibres, que em sembla, més que injusta, injustificable i perversa.

Al capdavall, però, el quid de la qüestió és un altre. Si les dades que exposa Gambetta són certes, i no tenim per què dubtar que ho són, simplement no hi havia proves que permetessin afirmar que Levi es va suïcidar. Ni tan sols pareix probable que ho fes. De cap manera hauria estat, en tot cas, un acte premeditat, i els indicis apunten més aviat a un accident que a una crisi sobtada. Per què, aleshores, es va acceptar i es va difondre tan ràpidament la versió de la mort voluntària? Potser perquè quadrava massa bé amb els clixés: l’escriptor suïcida i la maledicció del supervivent d’Auschwitz. Això que Gambetta anomena “trampa cognitiva” ens enlluerna i ja no parem compte als fets, a les coses com s’hagin esdevingut realment. Sens dubte passa sovint. Un cas molt semblant va ser el de José Agustín Goytisolo.

(L’article es va publicar originalment en Boston Review i s’hi pot llegir en anglès: “Primo Levi’s Last Moments”. La versió de la Revista de Occidente afegeix en un “Post Scriptum” nous testimonis i arguments que contradiuen la hipòtesi del suïcidi.)