Estalinistes

De tant en tant se’ls sent bramar o remugar en defensa de la puresa, la immutabilitat i la neutralitat absoluta de les normes gramaticals: però curiosament sempre sol ser davant d’algun intent d’ús no sexista del llenguatge. Que si aquest substantiu no té ni ha tingut (ni tindrà?) mai gènere, que si no cal i els sembla ridícul o pesat explicitar cada vegada la referència a homes i dones per separat, que si el gènere és gramatical i en les persones es diu sexe, etc.

Davant d’aquests casos, solc pensar en els meus estudis de filosofia del llenguatge, cap als anys vuitanta i tants i noranta i pocs, i somric sense ganes en recordar aquella intervenció de Iósif Stalin en el debat sobre aquest mateix tema, quan va pontificar des de les pàgines de Pravda, contra la ciència i contra el pobre Nikolai Marr, que la llengua russa i per extensió qualsevol altra no són supraestructura, no tenen el més mínim caràcter de classe i estan més enllà de les ideologies. Unes afirmacions tan de “sentit comú”, tan naïfs i tan burgeses, tan poc marxistes, que feien vergonya, però a veure qui li replicava justament a ell.

Així que —potser sense saber-ho— tots aquests que bramen o remuguen s’alineen decididament amb Stalin.

(Més informació sobre Stalin vs. Marr en l’apèndix dels Principios de Filosofía del Lenguaje de José Hierro S. Pescador, Alianza Universidad Textos, 1986.)

Ghost Wilkie

Wilkie Collins

Wilkie Collins va fundar la novel·la policíaca amb La dona de blanc i La pedra lunar. També va escriure relats de misteri i d’intenció social. Una dada que esmenten totes les seves biografies és que va compartir la seva vida amb dues dones alhora durant molt de temps, de fet fins que es va morir l’any 1889. Una altra qüestió ben coneguda és que va prendre grans quantitats d’opi com a pal·liatiu de l’artritis i que s’hi va fer addicte. Com a conseqüència del consum d’aquesta droga, va patir la síndrome del doble subjectiu: sovint creia que l’acompanyava un individu físicament igual que ell. Li deia, tot fent broma, “Ghost Wilkie”: el Wilkie fantasma.

De tant en tant, aquest doble seu acostumava a fer-li la guitza. Passava a veure en Charles Dickens i li lliurava un manuscrit fals que havia preparat. Però Dickens, amic i mentor de l’autèntic Wilkie, reconeixia tot d’un plegat l’estil molt més descurat i imperfecte del sòsia i el despatxava sense contemplacions. O bé es presentava amb un ram de flors en el domicili de Caroline Graves quan l’altre, el de debò, era amb Martha Rudd. I viceversa.

L’any 1886, Wilkie Collins va atendre finalment el consell dels seus amics més íntims i acudí a la consulta d’un metge famós, el doctor Jekyll, per cercar guariment. Però no podem saber de cert si era ell o el seu doble. Sigui com vulgui, es va trobar en la sala d’espera un tal senyor Hyde que marxava i es va deixar convèncer per anar tots dos plegats de gresca en algun tuguri dels baixos fons de Londres. L’assistenta de Jekyll se’n feia creus, davant de les seves amigues, de les ganyotes i de les grolleries que van dedicar-li en aquesta ocasió aquell parell de bèsties i pregava a Déu i al seu senyor que no hi tornessin mai.

Per Tots Sants, potser

Segons els càlculs de l’ínclit James Ussher (1581-1656, arquebisbe anglicà d’Armagh i pri­mat d’Irlanda) el món va ser creat per Déu Nos­tre Senyor tal dia com avui, 23 d’octubre, l’any 4.004 abans de Crist. Basava aquesta tesi, és clar, en la Bíblia: en les genealogies de l’Antic i del Nou Testament. Va comptar els anys d’Adam i dels fills d’Adam, dels néts, de Noè, de cada rei i profeta. Quan les dades biogrà­fiques eren in­completes, aprofitava el que tenia, feia inferèn­cies i treia conclusions. Va emprar també auxi­liarment les Taules Rudolfines de Johannes Kepler, molt superiors a les prussianes i a les al­fonsines. La ciència, com ha de ser, per a servir a Déu i a vós.

Ara mateix aquest món només tindria, doncs, sis mil i pocs anys d’edat, exactament sis mil on­ze. I a mi, que tot plegat em pareixia molt més antic: gastat i espatllat i tot. Quan es degué co­mençar a malmetre? En quin moment de la his­tòria s’accelerà d’una manera fatídica el seu en­velliment? Aviat, això segur. No molt més tard del setè dia. Per Tots Sants, potser.

L’esperit modern de la pressa

Si a uno le gustan las novelas, escribe novelas; si le gustan los cuentos, uno escribe cuentos. Como a mí me ocurre lo último, escribo cuentos. Pero no tantos: seis en nueve años, ocho en doce. Y así.

Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse.

— Augusto Monterroso, en “Breve, brevísimo” (Literatura y vida).

De tant en tant, hi ha algú que et pregunta si no has pensat a escriure una novel·la, o contes per a xiquets, o qualsevol altra cosa que, de fet, no hagis escrit. O et retreuen que la teva produc­ció sigui tan curta, que vagis tan lentament. No has escrit res més? Tot just tres llibres, i tan prims!

Però crec que és natural que com a escriptor un vulgui seguir el seu camí i que vulgui portar el seu pas. En vista d’això que deia Monterroso –recordem que la seva obra narrativa completa, d’una qualitat extraordinària, cap dins d’un sol volum– fins i tot tinc la sensació que darrera­ment, si més no els darrers quinze anys, l’ansie­tat m’ha fet escriure massa i amb massa presses. M’agradaria encetar en qualsevol moment una fase de calma i lentitud.

(“L’esperit modern de la pressa”: un fragment d’una frase que vaig subratllar la primera vegada que vaig llegir La línia d’ombra de Joseph Con­rad.)

L’idil·li del tramvia

S’han escrit contes sobre aquest tema fins i tot des d’abans que els publicistes descobrissin el filó. Entre molts altres, suposo, els següents:

-“Una faula”, de Robert Fox, en Sudden Fic­tion o Ficción súbita (Anagrama). Un noi agafa el metro el primer dia de feina, coneix una noia i el revisor es disposa a casar-los a punt d’arribar a la parada.
-“Ómnibus”, de Julio Cortázar, en Bestiario (Alfaguara, Punto de lectura). El noi i la noia aconsegueixen baixar abans que el trajecte, que ha esdevingut un malson, acabi malament.
– “Idil·li en tramvia”, de Josep Carner, en Con­tes del noucentisme (Granica). En baixar la noia es­trangera i rossa, el narrador s’adona que és coixa, pobreta.

Em fa pensar en tot açò l’idil·li de les nostres autoritats amb el fals tramvia, que ells es com­plauen a anomenar emfàticament “transport de via reservada”, o també “bus guiat”, tot i que no pareix que sigui res més que una versió (poc) ac­tualitzada del vell troleibús que ja va recórrer Castelló el mil nou-cents seixanta i tants.

Sigui com vulgui, la primera línia anirà des de l’Àgora de la Universitat fins al Parc de Ri­balta. Abans, però, caldrà construir un nou pont per sobre del Riu Sec i això retardarà la inaugu­ració almenys fins setembre. Diuen, tanmateix, que l’avinentesa de les eleccions pot fer conve­nient que al maig circuli ja “en proves”, encara que s’hagi d’aturar en arribar al riu.

Em represento doncs uns cansats viatgers –entre els quals, potser, una parella de nous ena­morats– que són amablement convidats a baixar del vehicle en una mena d’atzucac, davant d’un riu sense aigua d’allò més semblant a la fi del món, i aquesta atmosfera irreal em convenç una vegada més que la vida imita l’art. Sens dubte, els guionistes d’alguns polítics d’ací són genis no reconeguts de la literatura imaginativa.

La confabulació del cocodril

Un dels jurats va arribar tard i es va disculpar tot explicant que venia d’un curs de voluntats anticipades. El premi d’assaig havia quedat de­sert. El de poesia va anar a parar a Castelló (en trucar-li, la guanyadora va rebre la notícia amb un crit d’alegria). El de narrativa a Nova York: per a un senyor de Blanes, metge, que està treba­llant en l’Hospital Mount Sinai.

Els escriptors som gent de bon apetit, de gus­tos senzills i de conversa fàcil. Una mica abans de les deu vam deixar que ens portessin cap a un restaurant, en un carrer que s’allunyava d’Al­massora per endinsar-se en la nit i en el fred. Vam demanar cocodril, però no en tenien prou per a tothom i alguns van preferir peix: rèmol. O potser em confonc: no devia ser una varietat de palaia? El cocodril, en tot cas, era mexicà, de granja, no el cocodril siamès –il·legal, furtiu– que té propietats secretes, conegudes només dels iniciats, i que ens havia estat suggerit prèviament en veu baixa.

Vam parlar del menjar i del beure, del cos i de l’ànima, de la voluntat, anticipada o ajornada, d’arbres, de filologia, dels noms dels peixos: dels noms misteriosos de les coses. D’una ciutat habitada per gossos. De llocs on uns han estat i on uns altres no anirem mai.

A la mitjanit vam tornar cadascun al seu cau, a colgar-nos sota les mantes i a continuar fabu­lant en solitud i silenci, indistintament vers el son, vers el somni.

(Fabular: aquest verb no es troba en el DIEC ni en el DGLC, però sí en el Català-Valencià-Balear, que li dóna aquesta etimologia: del llatí fabulari: “par­lar, contar, dir faules”).

Besnét d’un terrorista

Llegeixo en el Levante d’avui que l’Ajuntament de Morella ha convidat alguns descendents de Ramon Cabrera a visitar la ciutat, en ocasió del bicentenari del general que se celebra enguany. Un dels que han confirmat la participació en els actes és l’escriptor i viatger anglès Simon Gandolfi. En el seu bloc feia esment de la cita el 15 de juliol passat:

Per família, sóc tan britànic com hispà. El meu besavi, Ramon Cabrera, era un terrorista espanyol. Va transformar la seva banda terro­rista en un exèrcit, va guanyar batalles i va es­devenir Marquès del Ter, Comte de Morella. He de fer una xerrada a Morella el 6 [en realitat és el 8] de desembre en commemora­ció del seu bicentenari. En fer això, lloaré un terrorista i em convertiré en un criminal d’a­cord amb les estúpides lleis proposades per l’actual govern britànic i aprovades pel Parla­ment. Al govern tristament li manquen histo­riadors. La majoria són advocats. Si fossin his­toriadors s’haurien guardat d’enviar les tropes a la guerra a l’Iraq i a l’Afganistan.

Ja pot ben dir-ho. Qui es pensi que no pugui ser un dia o altre besnét, o besavi, d’un terrorista, que llenci la primera bomba. I que tin­gui sort i que no li exploti a les mans.

Quan anotava aquestes frases, Gandolfi era a Panamà. Fa menys d’un mes va arribar a la Tierra del Fuego, el punt final d’un viatge en moto per tot el “pati de darrere” d’en George W. Bush que ha anat enregistrant en el seu bloc. Té setanta anys i admet que aquesta aventura li feia una mi­ca de respecte, però diu que podien més les ga­nes de saber què en pensen els joves d’Amèrica, de la situació dels seus països i de la política dels EUA i del seu aliat, el Regne Unit.

Pneumàtica

Alberto Manguel cita un proverbi islandès ci­tat per William H. Auden: “A cadascú li plau l’o­lor dels seus pets”. Amb això està fent referència als nombrosos diaris o dietaris de la literatura uni­versal: la passió pel jo, l’obsessió de parlar de mi, de mi, de mi. L’egotisme.

Si jo m’invento un diari d’una altra persona com estic fent en el meu proper llibre –Això no és tot, pretesament escrit per un tal Charles Beauvoir entre l’any 2001 i el 2002–, m’estic ti­rant uns pets seus imaginaris, o són els meus pets de debò i faig com si se’ls hagués tirat un altre jo fictici? Crec que la resposta correcta és la segona.

(Deu ser l’agost, aquesta calor de merda.)

Agermanats pel totxo i la pala?

Fa una vintena d’anys, l’Ajuntament de Castelló de la Plana es va agermanar amb el de Châtellerault. Hi ha plaques indicadores d’a­questa unió quasi mística en les entrades de la ciu­tat, i prop d’on jo visc tenim una avinguda de Châtellerault amb totes les lletres i l’accent cir­cumflex.

Ni jo ni ningú que jo conegui en sabem gairebé res, d’aquella vila francesa, més que les coordenades geogràfiques aproximades. L’altre dia, però, el Diario de lecturas d’Alberto Manguel em va descobrir un tret compartit i un possible motiu del conveni adés esmentat, llevat que ací el punt de partida segurament no era tan formós. I que no vam allotjar mai el filòsof racionalista:

Desgraciadamente, la avaricia de las auto­ridades locales ha convertido Châtellerault en un inhóspito centro comercial, para lo cual han hecho caso omiso de los hermosos edificios del siglo XVI (la casa donde vivió Descartes, por ejemplo) y del elegante puente sobre el río Vienne, y han construido un enorme aparca­miento después de cortar todos los árboles.

Dimarts: Lobsang

Ahir algú va esmentar Lobsang Rampa (El tercer ull, El metge de Lhasa) i algú altre va puntualitzar el nom de plume complet del fals la­ma: T. Lobsang Rampa. Arribats en aquest punt, el de la ‘T.’, la pregunta es feia ineludible: què significava la inicial? Jo creia recordar-ho: Tues­day, dimarts. Després la Wikipedia m’ho va con­firmar: es veu que, segons ell, a tots els tibetans de classe alta els posaven el nom del dia de la setmana en què havien nascut.

Vaig aprofitar l’ocasió per repassar algunes altres dades més o menys conegudes. Per exem­ple, que un detectiu dit Clifford Burgess va des­cobrir la identitat real d’en Tuesday Lobsang: a saber, Cyril Henry Hoskins, anglès, nascut a Plympton el 1911 i afeccionat des de jove a les lectures teosòfiques. Va resultar que ni tan sols havia estat mai al Tibet ni en coneixia l’idioma. Quan aquesta informació es va fer pública, ell no va negar les circumstàncies del seu naixement, però argüí que un cert dia, temps enrere, l’esperit del veritable monjo tibetà havia ocupat el seu cos i hi havia restat allotjat.

El que em costa molt i molt entendre és per què diversos articles que denuncien la seva im­postura remarquen que el senyor Hoskins no era un lama tibetà sinó “el fill d’un lampista”. Què coi hi té a veure la professió del seu pare? Ja hi tenim el fotut classisme de sempre, tan volgut com ací, o pitjor, en les Illes Britàniques. Segura­ment hauria tingut més sort si en lloc d’un prole­tari hagués estat un d’aquells elitistes excèntrics, com els arxifamosos del grupet de Bloomsbury, que es complaïen a disfressar-se de prínceps abissinis per burlar-se de l’Imperi i tothom els reia l’acudit. Segur que si hagués estat d’un ells, hom li hauria tolerat qualsevol vel·leïtat orienta­lista i fins i tot que es proclamés posseït per l’es­perit de qui ell preferís.