Anna, Betty i Clara

Les càpsules espacials no eren el sistema més elegant de transport dissenyat per l’home, però resultaven del tot imprescindibles en les tasques de construcció i manteniment en el buit. Normalment les batejaven amb noms de dona, potser perquè les seves personalitats de vegades eren lleugerament impredictibles. El trio de la Discovery eren Anna, Betty i Clara.

— Arthur C. Clarke, 2001, una odissea de l’espai (1968).

Açò també ho va encertar Clarke: l’any 2001, i el 2017, continuem sent molt masclistes.

Wittgenstein: la visió moderna del món

6.371 Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa.

6.372 Així s’aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s’aturaven en Déu i en el destí.
I tots dos, certament, tenen raó, i no en tenen. Els antics són, tanmateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat.

—Ludwig Wittgenstein, Tractatus Logico-Philosophicus (traducció de Josep Maria Terricabras).

La verdadera brecha digital está en el tipo de uso

  1. El acceso a la tecnología, por esencia cambiante, siempre será en grado desigual y con riesgo de exclusión, pero la tecnología digital cierra su brecha mucho más rápido que sus antecesores escolares, la imprenta y la lectoescritura, reduce más y en menos tiempo su coste y permite ya un uso prácticamente ilimitado y gratuito de la información.
  2. La verdadera brecha digital está en el tipo de uso, en el que se reproducen y amplían las desigualdades de capital cultural entre individuos, hogares y grupos sociales a lo largo de las viejas divisorias: clase, etnia, género, funcionalidad, ciudadanía, hábitat y territorio. Es aquí, más que en el acceso, donde están los desafíos de la inclusión y la equidad.

—Mariano Fernández Enguita, Del clip al clic -Postfacio: El estado de la educación escolar (ante el entorno digital).

A common case of “team work.”

A common case of “team work.”
Smaller boy, Joseph Bishop, goes into saloons and sells his last paper. Then comes out and his brother gives him more.
Joseph said, “Drunks are me best customers. I sell more’s me bruder does. Dey buy me out so I kin go home.”
He sells every afternoon and night. Extra late Saturday night and is at it again at 6 A.M Sunday.
Hartford, Conn. 4 March 1909.

Via Wikimedia Commons

John Berger: l’esperança

D’aquest món present que coneixen tan bé, no n’esperaven res millor.

Saben que no hi ha hagut mai cap hivern sense neu a Anatòlia, cap estiu sense animals morts per la sequera, cap moviment obrer sense repressió. Les utopies només existeixen en les catifes. Però saben també que allò a què han estat sotmesos en la seva vida és intolerable. I anomenar l’intolerable és en si mateix l’esperança.

—John Berger, And Our Faces, My Heart, Brief as Photos.

Les llegendes de Jacques Bergier

Jacques Bergier —jueu nascut a Odessa, emigrat a França, enginyer químic, devorador de science-fiction, resistent contra el nazisme, supervivent de Mauthausen, agent secret, humorista i fantasista incontenible— va titular les seves memòries —potser el seu llibre més interessant— Je ne suis pas une légende. Però el motto de molts dels seus escrits ben bé podria haver estat la cèlebre expressió italiana: “Se non è vero, è ben trovato”.

With Poe, in a dream

Per poder seguir aquest camí, Lovecraft havia començat en primer lloc absorbint una gran part del saber humà. No he mantingut mai correspondència amb un ésser semblantment omniscient. Coneixia un nombre incalculable d’idiomes —incloses quatre llengües africanes: damora, suahili, xulu i zani— i de dialectes. Escrivia amb gran erudició sobre matemàtiques, cosmogonies relativistes, la civilització asteca, l’antiga Creta, la química orgànica. Absorbia aquest saber per una mena d’osmosi extraordinària. Quan li vaig escriure a fi de felicitar-lo per haver descrit un barri poc conegut de París en “La música d’Erich Zann”, en demanar-li si havia visitat mai París, em va contestar: “Amb Poe, en un somni” (With Poe, in a dream).

—”H.P. Lovecraft, ce grand génie venu d’ailleurs”, introducció a l’antologia  Démons et Merveilles, 1955.

Nautilus

El misteriós passatger va pujar a bord del submarí atòmic Nautilus el 25 de juliol de 1959. El submarí es va fer a la mar immediatament i, durant setze dies, va recórrer les profunditats de l’oceà Atlàntic […]

[…] Dues vegades cada dia, accionat per un mecanisme de rellotgeria, l’aparell tirava una carta, amb un interval d’un minut. El tal Smith observava la carta fixament i hi pensava amb gran intensitat. A la mateixa hora, a dos mil quilòmetres de distància i a centenars de metres de profunditat, el tinent Jones intentava endevinar quina era la carta que mirava el tal Smith. Anotava el resultat i feia que el capità Anderson signés el full. Set vegades de cada deu, el tinent Jones va encertar. Cap truc no era possible. Tot i suposant les complicitats més inversemblants, no podia haver-hi cap enllaç entre el submari submergit i el laboratori on es trobava Smith. Ni les ones de T. S. F. [telegrafia sense fils, radiotelegrafia] poden creuar diversos centenars de metres d’aigua de mar. Per primera vegada en la història de la ciència, s’havia obtingut la prova indiscutible de la possibilitat que els cervells humans es comuniquin a distància.

Le Matin des magiciens, introduction au réalisme fantastique, 1960 (amb Louis Pauwels).

Renifleurs

«Al contrari del que creieu, serà el viatge de tornada el més perillós. Vigilen de prop els estrangers, susceptibles de transmetre missatges o de fer creuar la frontera béns pertanyents a jueus alemanys. Tenen agents especials que anomenen “ensumadors”, capaços segons que es diu de reconèixer un jueu per l’olor. Sigueu, doncs, molt prudent i no cregueu haver guanyat tan bon punt hàgiu completat la vostra missió».

Amb el temps, he hagut de sentir a parlar més d’una vegada d’aquests “ensumadors”. Durant l’ocupació, savis francesos eminents van estudiar el tema i un d’ells fins i tot va escriure un llibre titulat Com reconèixer els jueus per l’olor. Amb l’alliberament, l’autor d’aquest llibre mai no va ser molestat i pogué seguir ensenyant en la Sorbona. Voltaire va dir que Déu és del costat dels grans batallons. La ciència és al costat dels diners. És per aquesta raó que aquell s’ocupava llavors de les races i a hores d’ara s’interessa pels plats voladors. Ni les races ni els plats voladors existeixen, però en ambdós casos hi ha diners pel mig.

Je ne suis pas une légende, 1977.

(La traducció del francès d’aquests fragments és meva. Pot ser, per tant, terrible.)

Un altre conte xinès

He somniat que contractava uns xinesos per baixar l’UJI del núvol. Ho feien un dia de festa, quan el rector i el gerent estaven despistats. Deixaven la base de dades en la consergeria de serveis centrals, en un USB amb logo personalitzat, i les aplicacions en GitCafé. Aturaven les instàncies d’EC2, etc. I a mi em regalaven un cupó de descompte d’AliExpress.

Tot això respectant escrupolosament la legalitat. Ens assessorava un advocat andorrà.

Distorsió

Sexe i gènere en el llenguatge

Fins al segle xviii, en presència d’un grup que combinava dos noms de gèneres diferents, l’ús generalitzat establia la concordança amb el més pròxim. Així, es podia dir i escriure: “El ganivet i la cullera han quedat abandonades damunt de la taula” o també «Ell parla amb un bon gust i una noblesa encantadores”. La norma de la concordança en masculí, formulada pels gramàtics a partir del segle XVI, es va imposar tard, i va ser clarament el resultat d’una intervenció sobre la llengua. Les justificacions d’aquesta primacia del masculí (que segons Beauzée respondria a “la superioritat del mascle sobre la femella”, mentre que per a Bouhours el gènere masculí seria “més noble”) resulten particularment insatisfactòries, ja que no són d’ordre gramatical. La noblesa remet a un ordre social i la supremacia del “mascle” sobre la “femella”, a representacions derivades dels coneixements mèdics i biològics.
—Yannick Chevalier i Christine Plante, El que li deu el gènere a la gramàtica.

El text citat és una traducció i es refereix al francès. Em pregunte quan i com degué reproduir-se aquesta norma de concordança en castellà i en català. Potser ens ho podrien aclarir alguns d’aquests experts que tant s’escandalitzen quan algú s’esforça a palesar —i reduir— la “sexualització de la nostra visió del món i de la nostra percepció de les coses a través de la manera en què percebem les paraules que les designen”.

The CIA Puts Hundreds of Declassified Documents About UFO Sightings Online, Plus 10 Tips for Investigating Flying Saucers

http://www.openculture.com/2016/08/cia-puts-hundreds-of-declassified-documents-about-ufo-sightings-online.html

…since this past January the public has had full and open access to all of those documents [primarily from the late 1940s and 1950s] on the internet. To celebrate the seriousness of this archive’s widespread availability, the Agency made two lists of five different documents each, to “highlight a few documents both skeptics and believers will find interesting.” […]

  1. Establish a group to investigate and evaluate sightings
  2. Determine the objectives of your investigation
  3. Consult with experts
  4. Create a reporting system to organize incoming cases
  5. Eliminate false positives
  6. Develop methodology to identify aircraft and other aerial phenomena often mistaken for UFOs
  7. Examine witness documentation
  8. Conduct controlled experiments
  9. Gather and test physical and forensic evidence
  10. Discourage false reporting

Era la Colometa una beneita?

Veure el món amb ulls d’infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de fer dintre de la seva situació en la vida, i fer el que s’ha de fer i res més demostra un talent natural digne de tots els respectes. Considero més intel·ligent la Colometa que Madame Bovary o que Anna Karènina, i a ningú no se li ha acudit mai de dir que fossin beneites. Potser perquè eren riques, anaven vestides de seda i tenien servei.

Mercè Rodoreda contestava així, en el pròleg de la vint-i-sisena edició de La plaça del Diamant, a l’apreciació de Baltasar Porcel, qui, tot i elogiar la novel·la, havia afirmat que la protagonista era “una noia beneita”.