Resum ràpid del llibre blanc de la CEOE sobre l’educació

  1. Les universitats públiques no haurien de promoure estudis en àrees de coneixement que el president de la patronal ignora i se sent molt a gust ignorant. Tant s’hi val filologia etrusca com metafísica xinesa o modelització matemàtica.
  2. Les universitats públiques s’han de limitar a formar els professionals que els empresaris realment existents creuen necessitar a hores d’ara. Així podran tornar a escandalitzar-se d’ací a uns anys, i criticar una altra vegada les universitats públiques, quan necessitin altres tipus de professionals que no havien sabut preveure i no en trobin.
  3. Que altres països formin experts en qüestions especialitzades o abstractes i que en treguin profit si volen. Que innovin ells!
  4. Els pares (o les mares?) de famílies riques tenen dret a creure que decideixen sobre el tipus d’educació que empreses privades proporcionaran als seus fills. I sobre la destinació dels imposts que paguen les famílies assalariades, que han de servir per a finançar els negocis educatius privats, entre d’altres. Els poders públics no són ningú per a decidir sobre l’educació que hauria de tenir tothom.

Fonts:

El Big Brother digital

Al principi hom va celebrar la xarxa com a mitjà de llibertat il·limitada.

—Byung-Chul Han, Psicopolítica.

El Web és una comunitat oberta global — i, tanmateix, la major part del seu contingut és controlat per unes poques companyies. Que estrany és que negocis privats governin el Web!

—Paul Frazee, What is the P2P Web?

Aquestes plataformes estan dissenyades per suggerir que, quan parlem, escrivim, fem cerques, utilitzem el llenguatge en línia, simplement estem fent el que hem ‘fet sempre’. Al cap i a la fi, tuits o converses via iPhone es duen a terme en anglès, francès o xinès […] Les nostres interaccions, com a condició per embarcar-s’hi, es capturen en codi, s’afegeixen a bases de dades i es processen i s’anoten de diverses maneres. El que es diu i es fa en un llenguatge (el llenguatge natural en tota la seva complexitat) es tradueix així al mateix temps a un codi digital inequívoc. En aquesta segona forma és quantificable, comercialitzable i —paradoxalment, ja que consisteix en material relatiu a la interacció social— ja no és accessible per tu —l’ésser humà—, atès que no controles la seva circulació posterior […] Tot això, per cert, ja ho sabem. No hi ha aquí una conspiració implícita. Aquest és un procés al qual l’usuari dóna el consentiment […] Com s’ha assenyalat, però, fins i tot si aquest intercanvi és formalment públic, una part de les operacions que s’autoritzen resta subrepresentada per als usuaris (en realitat no-representada), la qual cosa produeix una imatge sistemàticament distorsionada de qui o què s’està comunicant a què o a qui.

—Caroline Bassett, Silence, delirium, lies?

El Big Brother digital traspassa la seva feina als reclusos […] Avui ens despullem sense cap mena de coacció ni de prescripció. Pengem en la xarxa tota mena de dades i informacions sense saber qui, ni què, ni quan, ni en quin lloc se sap de nosaltres.

—Byung-Chul Han, Psicopolítica.

Solemnitats

“Solemne cloenda” —dues vegades en una setmana— de sengles activitats per a estudiants de secundària relacionades amb les matemàtiques. Autoritats i escenaris. Protocol. Aquesta mena de ritus pseudoacadèmics (o paraacadèmics) denoten al meu entendre:

  1. Greus mancances afectives.
  2. Complex d’inferioritat davant d’altres pràctiques socials.
  3. Ganes de donar-se importància.
  4. Primitivisme moral.

La meva pròxima obreta podria començar així

Hugo Gernsback Isolator

—Us haig d’informar que aquesta conversa quedarà enregistrada en una cadena de blocs per tota l’eternitat i que vós no hi tindreu, mai, cap dret d’accés, rectificació, cancel·lació o oposició, ni res que s’hi assembli.

—Ho trobo just. Vol que li deixi la meva gravadora? Però no sé si la bateria deu estar prou carregada…

—No us hi amoïneu. Disposem de mitjans propis, infinitament lluny de les vostres limitadíssimes capacitats de comprensió.

—D’acord.

—Comencem, doncs.

Això podria ser el preàmbul de la meva pròxima obreta, si és que algun dia l’escric.

L’autonomia (absoluta?) del text

…i a pesar d’haver redactat aquestes notes, crec en l’autonomia absoluta del text, en el qual, a més del que es diu, s’ha de dir el que s’hi ha volgut dir, o que ell, el text, ha volgut llançar damunt del seu client, i el to en què convé llegir-ho —no de manera necessàriament explícita, tractant el lector com una criatura; però també. Aquestes notes no són aclariments, per tant, sinó ornaments, tertúlies de cafè de cafè descafeïnat, per a fer una cervesa de taronja o de llimona i tractar-se els uns als altres, cordialment, amb els ulls desorbitats, de fills de puta.

—Josep Palàcios, Alfabet Terminal.

Però aquesta mena d’ornaments —pròlegs, epílegs, postil·les— són sens dubte les parts més interessants de molts llibres. (L’afirmació de la masculinitat —ni que sigui descafeïnada— seria un altre tema.)

Anna, Betty i Clara

Les càpsules espacials no eren el sistema més elegant de transport dissenyat per l’home, però resultaven del tot imprescindibles en les tasques de construcció i manteniment en el buit. Normalment les batejaven amb noms de dona, potser perquè les seves personalitats de vegades eren lleugerament impredictibles. El trio de la Discovery eren Anna, Betty i Clara.

— Arthur C. Clarke, 2001, una odissea de l’espai (1968).

Açò també ho va encertar Clarke: l’any 2001, i el 2017, continuem sent molt masclistes.

Wittgenstein: la visió moderna del món

6.371 Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa.

6.372 Així s’aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s’aturaven en Déu i en el destí.
I tots dos, certament, tenen raó, i no en tenen. Els antics són, tanmateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat.

—Ludwig Wittgenstein, Tractatus Logico-Philosophicus (traducció de Josep Maria Terricabras).

La verdadera brecha digital está en el tipo de uso

  1. El acceso a la tecnología, por esencia cambiante, siempre será en grado desigual y con riesgo de exclusión, pero la tecnología digital cierra su brecha mucho más rápido que sus antecesores escolares, la imprenta y la lectoescritura, reduce más y en menos tiempo su coste y permite ya un uso prácticamente ilimitado y gratuito de la información.
  2. La verdadera brecha digital está en el tipo de uso, en el que se reproducen y amplían las desigualdades de capital cultural entre individuos, hogares y grupos sociales a lo largo de las viejas divisorias: clase, etnia, género, funcionalidad, ciudadanía, hábitat y territorio. Es aquí, más que en el acceso, donde están los desafíos de la inclusión y la equidad.

—Mariano Fernández Enguita, Del clip al clic -Postfacio: El estado de la educación escolar (ante el entorno digital).

A common case of “team work.”

A common case of “team work.”
Smaller boy, Joseph Bishop, goes into saloons and sells his last paper. Then comes out and his brother gives him more.
Joseph said, “Drunks are me best customers. I sell more’s me bruder does. Dey buy me out so I kin go home.”
He sells every afternoon and night. Extra late Saturday night and is at it again at 6 A.M Sunday.
Hartford, Conn. 4 March 1909.

Via Wikimedia Commons

John Berger: l’esperança

D’aquest món present que coneixen tan bé, no n’esperaven res millor.

Saben que no hi ha hagut mai cap hivern sense neu a Anatòlia, cap estiu sense animals morts per la sequera, cap moviment obrer sense repressió. Les utopies només existeixen en les catifes. Però saben també que allò a què han estat sotmesos en la seva vida és intolerable. I anomenar l’intolerable és en si mateix l’esperança.

—John Berger, And Our Faces, My Heart, Brief as Photos.