Déu abandona Calatrava

Avui la premsa es fa ressò d’unes paraules de Santiago Calatrava, l’arquitecte oficial del rè­gim, pronunciades en ocasió de rebre l’Alta Dis­tinció, en majúscules, de la Generalitat Valenciana, també en majúscules. Diuen que va dir que ell es concep “com un obrer que guia altres obrers per, a través de la tècnica, intentar concloure art amb l’ajuda de Déu”.

En una altra pàgina del mateix diari on llegei­xo aquesta oda carrinclona, m’assabento que des d’algunes files del Palau de les Arts ni tan sols no es pot veure l’escenari. Recordem-ho: disse­nyat per Calatrava i inaugurat dissabte. “Buta­ques cegues” és la denominació tècnica d’aquest curiós fenomen i n’hi ha més en aquest teatre que en gairebé cap altre del món, d’antics o de moderns. No pareix que Déu, malauradament, hi ha­gi pogut fer res.

Els projectes de Calatrava solen ser especta­culars, cridaners, però resulta molt més dubtós que siguin útils, funcionals, o ni tan sols raona­bles. O que estiguin ben fets.

(Ja vaig entenent per què relaciono sempre aquest senyor amb aquells dos germans, igual­ment famosos, que passejaven pels escenaris el mateix  cognom que ell.)

PD 2006-12-03. Una altra notícia sobre el Palau de les Arts: l’escenari s’ha esfondrat. Per sort no hi ha hagut ferits. Déu ho ha volgut així. S’han can­cel·lat les representacions previstes i els tècnics no creuen que es pugui tornar a obrir aviat.

Cal·ligrafies vs. tipografies (*simple minds*)

Article d’Esther Tusquets en Babelia, ahir: “Heidegger y el correo electrónico”. L’escriptora i editora confessa que, tot i conèixer-ne els avan­tatges, el correu electrònic no li agrada i s’hi ha resistit. “Inútilmente”, perquè el progrés va així. Fins ara, però, diu que no havia argumentat la seva posició contrària. Ni ara tampoc, penso jo després de llegir l’article complet. En la darrera frase el resumeix com un “réquiem por la escri­tura a mano”: un comiat i una lamentació, no un argument.

Em faig algunes reflexions ràpides.

  1. És una llàstima que persones intel·ligents no percebin res més que avantatges “pràctics” en el correu electrònic. En realitat volen dir instru­mentals: velocitat, estalvi. Costa tant adonar-se de les possibilitats comunicatives que obren el correu i altres tecnologies emergents? Quantes converses, quants intercanvis no podrien tenir lloc mai d’una altra manera per condicionaments de distància o de temps.

  2. L’objecció principal d’Esther Tusquets contra el correu electrònic sembla que és la des­personalització. És aleshores que cita Heidegger: “En la escritura a máquina todos los hombres pa­recen iguales.” I tot seguit ella rebla: “[en] los e-mail lo son sin paliativos”. Que potser no en lle­geix el contingut? Sembla que pateixi una fasci­nació per la cal·ligrafia, tan nefasta sens dubte com la fascinació per la velocitat que atribueix als partidaris del correu electrònic. D’altra ban­da, no es deu fixar gaire en els llibres que publi­ca la seva editorial, o els trobaria també tots iguals. Si no és que té el rar privilegi de llegir-los manuscrits, de la pròpia mà dels autors.

  3. No és tan senzill. No s’han deixat d’usar els bolis (o les plomes) i els quaderns. Ni els serveis de cor­reus han tancat, ni les impremtes. El vídeo tampoc no va matar l’estrella de la ràdio. Potser la culpa és de les comparances: comencem a entendre les coses noves assimilant-les a aquelles que ja co­neixíem i parlem de correu, de blocs, però això no vol dir que s’imposi reemplaçar sempre total­ment les velles amb les noves.

  4. Ja té raó a sospitar que el correu electrònic “tal vez hubiera suscitado en Heidegger ciertos reparos.” En lloc del rector nazi de Freiburg, jo prefereixo recórrer a un professor d’Oxford de perfil més moderat: John L. Austin (How to Do Things with Words, “Other Minds”, etc.). Austin va dir alguna vegada que el món i les persones són complexos. I que els que són simples són els fi­lòsofs: els que ens posem a filosofar i tot d’una simplifiquem. Digressió, o no tant: la diferència entre Austin i Heidegger podria ser la mateixa que MacIntyre va remarcar que hi ha entre Aris­tòtil i Plató: si el primer era merament conserva­dor, l’altre va ser un reaccionari dels grossos.

(Les reflexions precedents són ràpides perquè aquesta nit encara tinc feina a casa i demà he de matinar. Jo no sóc ric i per tant no em sobra el temps. La senyora Tusquets, parlant del “culto omnipresente a la velocidad”, no entén que tin­guem pressa i que ningú vulgui guanyar un temps “para el que temo que muchas veces no se dispone de otra ocupación mejor.” Millor, no ho sé, però més urgent moltes vegades sí. Li ho as­seguro.)

L’asma com a maledicció

Divendres passat, fullejant el diari, vaig topar dues vegades amb el Che Guevara en dues pàgi­nes diferents. La primera era un article d’un pe­riodista ianqui, una mena d’anecdotari de l’hor­ror bèl·lic, que esmentava breument un ex agent de la CIA involucrat en la captura i l’execució del Che Guevara a Bolívia. L’altra era l’obituari del fotògraf que va retratar el Che mort.

Com que on n’hi ha dos n’hi ha tres, en això que plego el diari, torno al llibret que porto entre mans aquestes darreres setmanes (In Patagonia, de Bruce Chatwin) i heus ací que l’ubic revolu­cionari també hi és, tot just al cap d’un parell de frases (capítol 22).

De coincidències, però, ja en parlarem en un al­tre moment. Ara només volia aturar-me en una cosa que diuen que va dir el tipus aquell de la CIA: que pateix asma des d’uns moments després de morir el Che Guevara, el qual era, com sap tothom, as­màtic crònic.

Jo també sóc asmàtic, però, ara que hi penso, fa molts anys que no he patit cap crisi seriosa. Potser vaig transferir la malaltia, en tot cas de forma inconscient, a algú que no se’m va portar gaire bé?

Impressions de Sant Cugat

Referents a unes jornades sobre “El dietaris­me i el nou dietarisme dels blocs”.

  1. De la primera època d’El Temps, recordo especialment els articles de Ramon Barnils i els de Biel Mesquida. Fa poc vaig llegir que Mes­quida, mallorquí de mena, va néixer “casual­ment” a Castelló. Com Cortázar, vaig pensar. Deu ser molt literari néixer lluny d’on et tocava. Les biografies de Julio Cortázar solen dir que va néixer a Brussel·les “accidentalmente”, però un dels seus biògrafs, Montes Bradley, ha argumen­tat d’una manera inapel·lable que ningú neix en­lloc accidentalment, sinó perquè la seva mare hi és. Aquests dies he conegut Biel Mesquida, un escriptor d’una presència física, verbal i literària que imposa. Una coneixença d’aquestes –po­ques– que t’alegren l’esperit. I m’ha confirmat en un apart que va néixer en aquest tros de pro­víncia perquè la seva mare, mestra rural, hi era. Quan va ser l’hora, un camió la va dur des del Mas d’en Sales, en el terme de Culla, fins a alguna clínica de la capital.

  2. Joan Josep Isern diu que aquest invent dels blocs funciona, que hi ha gent a l’altra banda de la pantalla. Que Partal i Maresma, Maresma i Partal, són els darrers representants de la cultura hippie. Jo no crec que siguin els darrers. Moltes vegades ens pensem que el món s’acaba amb nosaltres i els nostres amics. Però, malgrat tot, res bo acaba del tot.

  3. Vicenç Villatoro, al meu costat, fa notar que els escriptors de llibres porten plo­ma i els de blocs gastem boli. Una diferència d’estatus, més que evident en el cas del qui parlava i de qui escriu açò. Que el dia que el facin fora de l’Avui obrirà un bloc. Que a ell només li inte­ressen aquells dietaris els autors dels quals han viscut fets excepcionals, o tenen una intel·ligèn­cia excepcional, o una mirada excepcional. Que escriure dietaris és una malaltia. Que ell en té uns d’inèdits que no pensa publicar mai, guar­dats “en uns discos” perquè no es perdin. Potser sí que sembla una malaltia.

  4. Àlex Susanna, tot i declarar-se “un diplo­docus”, confessa que ja no escriu cartes, només correus electrònics. Fa cinc anys explicava en l’Avui que la seva dona tenia correu electrònic i que ell el feia servir “molt de tant en tant”, que preferia les cartes. Anem avançant, almenys ell, encara que sigui a poc a poc. (Quan parlem de dinosaures, hauríem de tenir en compte que el seu problema no és que fossin animals ante­diluvians, sinó que tenien el cervell molt petit.)

  5. Això d’Àlex Susanna i l’Avui va ser en l’es­pecial de Sant Jordi de l’any 2000. Preguntaven a una cinquantena d’escriptors com havien vis­cut “la revolució d’Internet” i obtenien d’alguns respostes antològiques. La setmana següent, Mà­rius Serra els va dedicar un article titulat “Bartlebys d’Internet”, per aquell Bartleby indo­lent de Herman Melville que sempre preferia no fer res del que li plantejaven. Ara i ací, a Sant Cugat, Màrius Serra, entre moltes altres diferèn­cies amb els mitjans tradicionals, remarca que els blocs manquen de “filtres consensuats”, com els que diu que funcionen per exemple en la premsa. Caldria veure qui ha consensuat amb qui aqueixos filtres.

  6. Pere Rovira creu que la llibertat que diem que representen els blocs és “la llibertat de dir la primera xuminada que se t’acut”. Afirma també que llegir és llegir un llibre. Em sorprèn que ho digui, perquè el seu dietari es va publicar primer en un periòdic en forma d’articles. En conjunt, trobo que parla massa d’allò que no coneix. I que de vegades encerta el blanc, quan parla del que sap, que és escriure. Li pregunten què és es­criure bé i al cap d’una estona, després de pensar-s’ho, respon que és no escriure malament (em recorda allò d’Aristòtil, i de Davidson, sobre la veritat: aquestes nocions tan bàsiques són indefinibles, tothom sap neces­sàriament què signifiquen i no cal encaparrar-s’hi).

  7. Carles Miró protesta perquè ací no hi ha blocs que facin rectificar els periòdics. No expli­ca per què ha tancat el seu bloc i ningú li ho pre­gunta. Potser ja saben, tots i totes, les raons. Jo no les sé.

  8. A molts dels escriptors que coneixen el te­ma més superficialment, que hi estan menys fa­miliaritzats, els blocs els provoquen una sensació de velocitat. I això els pareix incompatible amb la literatura de debò, que exigeix repòs i rees­criure molt. Diversa gent intenta explicar que una entrada d’un bloc es pot deixar madurar tant de temps com calgui i que es pot editar i rees­criure sempre que es vulgui. Un mecanisme àgil de publicació no implica que hom escrigui necessàriament a rajaploma. Altres han defensat les possibilitats literàries de l’escriptura ràpida.

  9. Xavier Pla diu que Josep Pla li va dir això a Néstor Luján l’any 1947: “Tingui paciència, llegeixi els escèptics, obri un dietari.”

  10. Teresa Amat diu que això de “blocs lite­raris” li fa angúnia. A Robert William Chambers li feia angúnia la paraula “literatura”. A mi em fa angúnia que alguns parlin d’“escriptors profes­sionals”, com si el fet de cobrar per escriure tin­gués cap relació més que circumstancial amb la qualitat d’allò escrit: amb la literatura. L’angúnia és una cosa molt personal.

  11. Molts estem d’acord que els blocs donen satisfacció a la necessitat d’expressar-se, de dir la teva, d’aviar les dèries de cadascú. La malaltia que diu Villatoro. Jo crec que la pateix tothom. Màrius Serra ens recorda les barres dels bars (jo em recordo, però no ho dic, d’un passatge de Si això és un home en què els infrahabitants del barracó pensaven contra tota esperança com ho contarien, allò).

  12. Alguns dels autors esmentats tenen enllaç web, altres no. Els que sí que en tenen, em fa ob­servar algú, són més o menys els mateixos que agraeixen a Vilaweb i a la Institució de les Lletres Catalanes que els hagin convidat a parti­cipar en les jornades. Els altres, els que no tenen pàgina web, fan l’agraïment només a la Institu­ció.

Els darrers moments de Primo Levi

El número de juny de 2004 de la Revista de Occidente publica la reconstrucció de “Los últimos momentos de Primo Levi” realitzada per Diego Gambetta, professor de Sociologia a Oxford.

D’entrada, em va xocar el plantejament de l’article, perquè tenia entès que Levi es va suicidar i perquè, havent llegit Si això és un home, em costa entendre que ningú es pugui preguntar: “¿Cómo pudo perder Levi esa fuerza y lanzarse de un salto a la muerte?”. És evident que cadascú mira les coses des del seu punt de vista, però hi ha una citació de Leo Wieseltier, per al qual el suïcidi de Primo Levi refutava el missatge de fortalesa i d’esperança dels seus llibres, que em sembla, més que injusta, injustificable i perversa.

Al capdavall, però, el quid de la qüestió és un altre. Si les dades que exposa Gambetta són certes, i no tenim per què dubtar que ho són, simplement no hi havia proves que permetessin afirmar que Levi es va suïcidar. Ni tan sols pareix probable que ho fes. De cap manera hauria estat, en tot cas, un acte premeditat, i els indicis apunten més aviat a un accident que a una crisi sobtada. Per què, aleshores, es va acceptar i es va difondre tan ràpidament la versió de la mort voluntària? Potser perquè quadrava massa bé amb els clixés: l’escriptor suïcida i la maledicció del supervivent d’Auschwitz. Això que Gambetta anomena “trampa cognitiva” ens enlluerna i ja no parem compte als fets, a les coses com s’hagin esdevingut realment. Sens dubte passa sovint. Un cas molt semblant va ser el de José Agustín Goytisolo.

(L’article es va publicar originalment en Boston Review i s’hi pot llegir en anglès: “Primo Levi’s Last Moments”. La versió de la Revista de Occidente afegeix en un “Post Scriptum” nous testimonis i arguments que contradiuen la hipòtesi del suïcidi.)

El món de la construcció

“This is a man’s man’s world”, cantava James Brown l’any 1966. Però fins i tot dins del gènere dominant sempre hi ha hagut classes. Bàsica­ment dues: els constructors i la resta. El món és dels constructors. De la Torre de Babel ençà, tots els grans projectes de la humanitat que es conei­xen han estat vertebrats per l’argamassa i han tingut la teulada com a únic fi.

Em diuen ara que davant de l’escàndol de les tortures, en aquelles mateixes terres de Mesopo­tàmia, l’emperador Bush ha promès que demoli­rà la presó d’Abu Graib, un dels escenaris de la infàmia, i que n’edificarà una altra de més gran i més moderna. Es reparteixen les llicències d’o­bres, aquesta per a tu i aquesta per a mi, i s’ha acabat el bròquil. Al nostre país de circumstàn­cies, el virrei local o president de la Generalitat Valenciana acaba d’anunciar que es construirà una biblioteca virtual (sic) en el centre de Castelló.

La qüestió, ja ho veieu, és construir, un verb que de vegades no sembla antònim sinó sinònim de destruir. Si no hi ha solars ja faran una passa­da les aplanadores, o els bombarders. Els proble­mes no se solucionen, les mancances perduren i els conflictes s’agreugen. Però no cal patir per­què els diners públics circulen, tot i que sigui en una sola direcció. I l’economia, per tant, va bé: la d’ells, és clar, la de la classe constructora, o destructora, que Déu la guarde molts anys.

El caragol

L’altre dia vam comprar una planta i, després d’instal·lar-la en la minúscula galeria on tenim la rentadora i els fils d’estendre, Imma va descobrir que hi havia un caragol, gros i rodó, amagat en­tre les tiges. “Pareix mort”, em va dir. El vam desenganxar i el vam deixar damunt de l’ampit de la finestreta.

Al cap d’una estona, però, vam observar com treia el cap, les banyes i la panxa. Es va arrosse­gar a poc a poc fins al test, es va enfilar amunt cap al verd i finalment es va col·locar si fa no fa en el mateix punt i en la mateixa posició d’abans .

Encara hi és.

La qualitat dels pinsos

L’any passat, en una revisió rutinària, els metges de la mútua em van descobrir que tinc l’estructura genètica d’un porc espí. Els resultats de les anàlisis, em deien, són inequívocs, i m’en­senyaven uns llargs llistats de xifres que no po­dien esperar pas que entengués. Evidentment vaig demanar una segona opinió, una tercera i una altra encara. Cada especialista que vaig con­sultar va ratificar el diagnòstic. L’origen del tras­torn, tanmateix, els era desconegut. Algun va atribuir-lo a les hormones o a les carns dubtoses que d’un temps ençà s’introdueixen en els pinsos.

El pitjor de tot és que ara en la Seguretat Social ja no em volen atendre i he hagut de buscar una clíni­ca veterinària de pagament.

Sorted for ease of scribbling

http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/sorted-for-ease-of-scribbling-5544661.html

Do artists need narcotics even more than ordinary people? Richard Davenport-Hines examines authors’ habits.

The Independent ens ofereix una breu introducció històrica a l’ús de les drogues pels escriptors: Wilkie Collins va escriure La pedra lunar sota els efectes del làudanum. W. H. Auden esmorzava amfetamines. Allen Ginsberg va veure Déu mentre es masturbava i va decidir potenciar aquest tipus d’experiències per mitjà de l’LSD. Que això millorés la seva ment o la seva poesia, opina l’autor de l’article, resulta dubtós.

L’home esventat, o una escletxa en el temps

Avui tornàvem a casa en cotxe i davant de l’Hospital Provincial, plantat a la vorera, hem vist un home la roba del qual es remenava com si la fes voleiar el vent. Però no bufava gairebé gens d’aire. Portàvem les finestretes abaixades, per la calor, i no notàvem més que una briseta mesquina. Tan bé que ens hauria vingut per re­frescar-nos! Ni els altres vianants, ni els arbres, no exhibien cap senyal d’un vent inexistent.

Imma ha conjecturat:

–Potser aquest home s’ha equivocat de dia.