La loteria sagrada

La Sortes Biblicae, també Sortes Sacrae o Sortes Sanctorum (loteria bíblica, sagrada o dels sants) era un mètode d’endevinació i guiatge espiritual propi de l’antigor i de l’edat mitjana. Consistia a obrir la Bíblia a l’atzar, llegir el primer versicle que hom trobés i interpretar-lo com a voluntat de Déu i predicció dels esdeveniments futurs. També valia entrar en una església i escoltar les primeres paraules de les escriptures que fossin dites o cantades. Aquesta pràctica es derivava de les anteriors Sortes Virgilianae i Sortes Homericae: consultar el fat en els poemes de Virgili (Roma) o en els d’Homer (Grècia).

Ahir ho vaig provar amb el Tractatus Logico-Philosophicus de Ludwig Wittgenstein (traducció de Josep Maria Terricabras). El dit se’m va aturar en la pàgina 69 i els ulls en la proposició 2.0212:

Llavors seria impossible de projectar una imatge del món (vertadera o falsa).

El missatge que el filòsof vienès m’enviava —sens dubte de forma involuntària— em pareixia vagament dissuasori. Vaig estar una estona pegant-li voltes i al final me’n vaig anar a comprar el pà. Pel camí, pensava en altres llibres que em poguessin ajudar a orientar la meva vida segons d’on bufa el vent, sense arribar per ara a cap conclusió definitiva.

  • Els Aforismes de Lichtenberg.
  • Les Historias de cronopios y de famas de Julio Cortázar.
  • Tots els contes de Pere Calders.
  • Una bona antologia o edició completa de pàgines dominicals dels Peanuts.
  • El Necronomicon (triaria la traducció d’Olaus Wormius o la de John Dee?).
  • El darrer anuari de la Cambra Agrària o del Sindicat de Regants.
  • La Constitució Espanyola de 1978.

Darwin se hacía ilusiones

…Darwin debió proponer que el hombre descendería algún día del mono, y no que ya había descendido; pero como buen hombre de ciencia se hacía ilusiones.

—Augusto Monterroso, entrevista en Viaje al centro de la fábula.

The evolution of man- a popular exposition of the principal points of human ontogeny and phylogene (1896) (14595000699)

Sant Agustí

Simbologia agustiniana: el cor inflamat de neguit, travessat per les fletxes divines.

Agustí va obrir les rescloses a través de les quals van afluir des de llavors al pensament europeu les energies masoquistes primàries […] Es podria dir que, d’aquesta manera, Agustí va deslligar la filosofia de la seva antiga constitució maníaca i la va col·locar sota el patrocini de la depressió.

—Peter Sloterdijk, Temperaments filosòfics.

Després de llegir “L’home en el castell”

Després de llegir L’home en el castell de Philip K. Dick estic començant a veure d’una altra manera aquest maldecap del franquisme que no s’acaba mai, malgrat que el dictador va morir ja fa més de quaranta anys. Carrero Blanco, el Valle de los Caídos, els judicis i les lleis encara vigents, la impunitat dels crims…

Nosaltres, en el Regne d’Espanya, vivim en aquesta realitat alternativa on el feixisme va guanyar, per sempre, la Segona Guerra Mundial? O això els convé que creguem? I si, com ha dit algú, finalment obren el taüt i resulta que era buit?

Resum ràpid del llibre blanc de la CEOE sobre l’educació

  1. Les universitats públiques no haurien de promoure estudis en àrees de coneixement que el president de la patronal ignora i se sent molt a gust ignorant. Tant s’hi val filologia etrusca com metafísica xinesa o modelització matemàtica.
  2. Les universitats públiques s’han de limitar a formar els professionals que els empresaris realment existents creuen necessitar a hores d’ara. Així podran tornar a escandalitzar-se d’ací a uns anys, i criticar una altra vegada les universitats públiques, quan necessitin altres tipus de professionals que no havien sabut preveure i no en trobin.
  3. Que altres països formin experts en qüestions especialitzades o abstractes i que en treguin profit si volen. Que innovin ells!
  4. Els pares (o les mares?) de famílies riques tenen dret a creure que decideixen sobre el tipus d’educació que empreses privades proporcionaran als seus fills. I sobre la destinació dels imposts que paguen les famílies assalariades, que han de servir per a finançar els negocis educatius privats, entre d’altres. Els poders públics no són ningú per a decidir sobre l’educació que hauria de tenir tothom.

Fonts:

El Big Brother digital

Al principi hom va celebrar la xarxa com a mitjà de llibertat il·limitada.

—Byung-Chul Han, Psicopolítica.

El Web és una comunitat oberta global — i, tanmateix, la major part del seu contingut és controlat per unes poques companyies. Que estrany és que negocis privats governin el Web!

—Paul Frazee, What is the P2P Web?

Aquestes plataformes estan dissenyades per suggerir que, quan parlem, escrivim, fem cerques, utilitzem el llenguatge en línia, simplement estem fent el que hem ‘fet sempre’. Al cap i a la fi, tuits o converses via iPhone es duen a terme en anglès, francès o xinès […] Les nostres interaccions, com a condició per embarcar-s’hi, es capturen en codi, s’afegeixen a bases de dades i es processen i s’anoten de diverses maneres. El que es diu i es fa en un llenguatge (el llenguatge natural en tota la seva complexitat) es tradueix així al mateix temps a un codi digital inequívoc. En aquesta segona forma és quantificable, comercialitzable i —paradoxalment, ja que consisteix en material relatiu a la interacció social— ja no és accessible per tu —l’ésser humà—, atès que no controles la seva circulació posterior […] Tot això, per cert, ja ho sabem. No hi ha aquí una conspiració implícita. Aquest és un procés al qual l’usuari dóna el consentiment […] Com s’ha assenyalat, però, fins i tot si aquest intercanvi és formalment públic, una part de les operacions que s’autoritzen resta subrepresentada per als usuaris (en realitat no-representada), la qual cosa produeix una imatge sistemàticament distorsionada de qui o què s’està comunicant a què o a qui.

—Caroline Bassett, Silence, delirium, lies?

El Big Brother digital traspassa la seva feina als reclusos […] Avui ens despullem sense cap mena de coacció ni de prescripció. Pengem en la xarxa tota mena de dades i informacions sense saber qui, ni què, ni quan, ni en quin lloc se sap de nosaltres.

—Byung-Chul Han, Psicopolítica.

Solemnitats

“Solemne cloenda” —dues vegades en una setmana— de sengles activitats per a estudiants de secundària relacionades amb les matemàtiques. Autoritats i escenaris. Protocol. Aquesta mena de ritus pseudoacadèmics (o paraacadèmics) denoten al meu entendre:

  1. Greus mancances afectives.
  2. Complex d’inferioritat davant d’altres pràctiques socials.
  3. Ganes de donar-se importància.
  4. Primitivisme moral.

La meva pròxima obreta podria començar així

Hugo Gernsback Isolator

—Us haig d’informar que aquesta conversa quedarà enregistrada en una cadena de blocs per tota l’eternitat i que vós no hi tindreu, mai, cap dret d’accés, rectificació, cancel·lació o oposició, ni res que s’hi assembli.

—Ho trobo just. Vol que li deixi la meva gravadora? Però no sé si la bateria deu estar prou carregada…

—No us hi amoïneu. Disposem de mitjans propis, infinitament lluny de les vostres limitadíssimes capacitats de comprensió.

—D’acord.

—Comencem, doncs.

Això podria ser el preàmbul de la meva pròxima obreta, si és que algun dia l’escric.

L’autonomia (absoluta?) del text

…i a pesar d’haver redactat aquestes notes, crec en l’autonomia absoluta del text, en el qual, a més del que es diu, s’ha de dir el que s’hi ha volgut dir, o que ell, el text, ha volgut llançar damunt del seu client, i el to en què convé llegir-ho —no de manera necessàriament explícita, tractant el lector com una criatura; però també. Aquestes notes no són aclariments, per tant, sinó ornaments, tertúlies de cafè de cafè descafeïnat, per a fer una cervesa de taronja o de llimona i tractar-se els uns als altres, cordialment, amb els ulls desorbitats, de fills de puta.

—Josep Palàcios, Alfabet Terminal.

Però aquesta mena d’ornaments —pròlegs, epílegs, postil·les— són sens dubte les parts més interessants de molts llibres. (L’afirmació de la masculinitat —ni que sigui descafeïnada— seria un altre tema.)