Un dimoni en pràctiques

Copulating flies

Photo by Tomascastelazo CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons

D’aquest fals fabliau, se’n coneixen diverses variants, separades unes d’altres per decennis, per fronteres d’antics regnes medievals i pels idiomes en què es contaven o van ser escrites.

Un dimoni de poca categoria ha de fer mèrits per ascendir en l’escalafó. Li direm Anaphalantus. Tan baix era el seu rang que no li solien donar nom els rondallaires. Rebia instruccions d’un superior i era despatxat, just a trenc d’alba, cap als afores d’un petit poble de la Picardia, la Toscana, o el Maestrat. Havia de superar tres proves, tres reptes, cometre tres maldats: escampar un ramat, contaminar un riu —altres vegades era una bassa de reg, o una sèquia— i induir un sant baró a fornicar. Les dues primeres resultaven senzilles. Embrutava l’aigua amb el fem de les vaques i les espantava amb un foc que encenia fent petar els dits. La tercera se li havia de resistir. Triava malament la víctima, o la tàctica; o ambdues. S’aixecava les faldetes i el pobre pagès que s’acabava de llevar, un bon cristià que s’havia trobat el corral buit, es demanava per què li ensenyava les vergonyes aquesta noieta idèntica en tot a la verge Maria. Per que a ell, mare de Déu santíssima, si no ho féu ni amb Sant Josep, que era el seu marit?

És clar que alguna aparença havia d’imitar l’Anaphalantus: no en coneixia cap, de dona, ni en sabia res tret de les nocions anatòmiques bàsiques i, a aquesta hora de la matinada, els únics models que va ensopegar eren les imatges de l’ermita o esglesieta local. Hagué de decidir-se entre una màrtir greument mutilada i la madona d’ulls llangorosos i túnica blau cel. Va considerar també, però només un moment, l’opció del jove quasi nu lligat en un arbre, amb qui feia punteria una colla d’arquers sarraïns.

El pagès, llavors, gira cua, fuig i torna al cap d’un minut amb el capellà. L’Anaphalantus els havia esperat sense immutar-se. Vade retro me satana, balbuceja el mossèn mentre se senya. Un descuit delatava el maligne: els peus descalços, la peülla partida. Però la fórmula clàssica, que ja va emprar Jesús per renyar Pere (Marc, 8, 33), estava massa gastada i no feia efecte en un dimoni de debò, ni que fos com aquest un soldat ras de la host de Belzebú, senyor de les mosques. El mossèn, esverat, obria un llibre petit i el fullejava nerviosament. Provava un llatinòrum i un altre, se li travava la llengua. A la tercera l’encertava. L’enganyosa noieta s’esvaïa i, on eren abans els seus horribles unglots, ara s’hi bellugava desorientada una rata cellarda. Sense pensar-s’ho dues vegades, aprofitaven el desconcert del rosegador per ficar-lo en una gàbia, en l’interior de la qual penjaven un crucifix.

La història, en aquest punt, pot embolicar-se. El capellà podia emportar-se la presa a cavall d’un mul fins al bisbat, en un viatge que era un periple amb parades i entrebancs successius. Podia ser el bisbe, doncs, o podia ser el mateix capellà, sense haver marxat del poble, qui proposava un tracte al dimoni en la intimitat del seu dormitori: retiraré la creu, t’obriré la porta perquè surtis i desfaré l’encanteri si tornes a mostrar-te com una dona. Al pagès sempre li tocava mitja dotzena —o més— de fuetades, castigat preventivament com a sospitós de provocar l’aparició d’un súcube. L’Anaphalantus i el bisbe —o el capellà— jeien per a satisfacció d’ambdós i en acabant el primer tornava a l’avern, deixant enrere la seva riota cabruna, una fumaguera espessa i l’olor de sofre preceptiva. El religiós s’arreglava la sotana i s’afanyava a ventilar l’estança. En presentar-se de nou a l’inframon, tanmateix, serà d’Anaphalantus que es riuran els altres dimonis, sorollosament, escarnint-lo, anota al marge el copista en una de les poques versions escrites que es conserven d’aquesta contalla: la que Joan Perucho, en Roses, diables i somriures, situava en la biblioteca del monestir de Benifassà. No ha fet fornicar cap sant baró, l’assabentaven a crits, sinó un com ells. Tot plegat, ai las, no ha estat més que una broma, la quintada que és costum fer passar als novençans, així a la terra com en l’infern.

—S’ha deixat follar per un capellà! —repetien insistentment, brunzint al seu voltant com un eixam de taves—.

L’automàtica

Entre els tiquets de les compres que vaig fer el mes passat amb la targeta de crèdit, n’hi ha un que no puc recordar de cap manera a què correspon. No reconec el nom del comerç, ni l’adreça, i la data tampoc no em diu pas res. Vaig a donar-hi una ullada. Jo no he estat mai en aquest establiment, una botiga petita sense cap senyal que mostri clarament a quina activitat es dedica. Però quan entro a preguntar la dependenta em fa bona cara, com si em conegués, i em lliura un paquet. “Vet aquí, ja l’hem rebut”. Me l’emporto i l’obro a casa. Dins hi ha una pistola automàtica.