L’autonomia (absoluta?) del text

…i a pesar d’haver redactat aquestes notes, crec en l’autonomia absoluta del text, en el qual, a més del que es diu, s’ha de dir el que s’hi ha volgut dir, o que ell, el text, ha volgut llançar damunt del seu client, i el to en què convé llegir-ho —no de manera necessàriament explícita, tractant el lector com una criatura; però també. Aquestes notes no són aclariments, per tant, sinó ornaments, tertúlies de cafè de cafè descafeïnat, per a fer una cervesa de taronja o de llimona i tractar-se els uns als altres, cordialment, amb els ulls desorbitats, de fills de puta.

—Josep Palàcios, Alfabet Terminal.

Però aquesta mena d’ornaments —pròlegs, epílegs, postil·les— són sens dubte les parts més interessants de molts llibres. (L’afirmació de la masculinitat —ni que sigui descafeïnada— seria un altre tema.)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *