Un cel nou i una terra nova, i set somnis, etc., segons Maria Folch

(Maria Folch m’ha permès publicar ací el text de la meravellosa i amabílissima presentació que va fer d’Un cel nou i una terra nova. Seguit de set somnis d’escriptors i un d’una escriptora el 18 de desembre passat, en la llibreria Babel de Castelló. Gaudiu-ne ara en escrit, si no hi vau ser i voleu saber com acabava la nostra querelle sobre contes i novel·les, “tota castellonenca i amistosa”, o per què a Maria el meu llibre li fa pensar en un unicorn i a mi en el metro de Nova York.)

En primer lloc volia agrair a Carles que m’haja demanat de presentar el llibre, em vaig sentir molt honorada quan m’ho va demanar i, immediatament, em vaig posar una mica nerviosa, perquè no ho he fet mai, de presentar un llibre. I presentar un llibre molt bo que, a més, l’ha escrit un amic, no és fàcil. Perquè voldria transmetre-us moltes coses i moltes ganes de llegir-lo i no sé si me’n sortiré, a més, parlar en públic no és una de les meues especialitats.

Carles i jo ens vam conéixer fa alguns anys, llegint-nos als respectius blogs després d’aconseguir una cosa que pot paréixer impossible a Castelló: tot i que tenim quasi la mateixa edat i vam anar a la mateixa escola i al mateix institut, no ens vam conéixer personalment fins l’any passat, quan ell va presentar la meua novel·la. De fet, fa quasi exactament un any, vaig demanar a Carles que presentara Després vénen els anys a Castelló. Aquell dia Carles va dir que hi percebia una espècie de justícia còsmica, o còmica, en el fet que jo li demanara a ell que presentara una novel·la. A ell que reivindica el conte davant de la novel·la i que, a més, com que trobava que el conte tenia una major afinitat amb la poesia, havia demanat, tres anys abans, a Josep Porcar, que com sabeu és un poeta, que presentara un llibre de relats.

El resum era que Carles havia demanat a Josep, tot i pensar que no tenia una especial afecció als contes, que presentara un llibre de contes i jo li demanava a ell que presentara una novel·la. A ell, que s’enorgulleix (vanament, va dir) de no tindre cap intenció d’escriure mai una novel·la i que s’ha permés fins i tot el luxe de malparlar públicament del Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell, una de les meues novel·les preferides i, sense dubte, una de les millors novel·les en llengua anglesa del segle XX. En fi. Supose que és per arrodonir la carambola que Carles m’ha demanat que presente el seu llibre de relats avui.

A mi m’agrada molt llegir i, sobretot, m’agrada llegir novel·les. A Carles li agrada molt llegir i, sobretot, li agrada llegir relats. Tots dos escrivim, jo he escrit una novel·la i Carles ha escrit molts relats i com que amb aquesta brometa sobre què és millor, si els relats o les novel·les ja portem uns anyets, havia decidit que, per a presentar el magnífic nou llibre de relats de Carles, faria un al·legat en favor del relat, de la superioritat literària del relat respecte a la novel·la i així tancàvem aquesta querelle tota castellonenca i amistosa.

Vaig començar a llegir “teoria”, a llegir el que havien dit alguns autors, autors de relalts esplèndids, sobre el tema (de fet, com Carles sap, alguns dels meus autors preferits escrivien també relats). Bé, m’hauria agradat molt començar amb un al·legat erudit del relat com a gènere, però després de les meues lectures al respecte, vaig arribar a la conclusió que, a banda de la brevetat, totes les característiques que, segons els que se n’entenen, ha de tindre un relat, al meu parer, també les ha de tindre una novel·la, que si han de ser rodons, que si han de ser intensos, que si poca palla… Totes eixes coses són, també, les característiques d’una bona novel·la, excepte la brevetat, com deia.

De totes maneres, per acabar amb aquesta vella i cordial discussió que Carles i jo portem avant fa anys, desfaré aquest embolic declarant ací, públicament i solemne, que jo no tinc res contra el relat com a gènere, que no tinc res contra els relats, jo tinc una cosa contra els bons relats, com els que Carles escriu, una cosa només: que s’acaben de seguida. I, em perdonareu, però per a una persona a qui li agrada molt llegir, és un defecte molt gran.

Així que quan Carles, fa uns quants mesos, em va enviar una primera versió d’“Un cel nou i una terra nova” me’l vaig llegir, em va encantar i li vaig suggerir que l’allargara, que en fera una novel·la, i ell, clar, no em va fer cas.

Perquè ja ho voreu quan el llegiu els que no l’heu llegit, s’acaba de seguida! En el cas d’“Un cel nou i una terra nova”, el fet que siga un relat llarg, que té una extensió que més que un relat la faria ser el que en anglès se’n diu novel, la llargària, deia, el que fa és que aquesta sensació siga encara més forta. Perquè quan el lector li agafa el gust, comença a afeccionar-se als personatges, i vol saber-ne més d’aquest home i aquesta dona, d’aquesta estranya València amb les seues tètriques oficines, aleshores, no només s’acaba el relat, és que s’acaba el món! i no descobrisc res que no hauria de dir, perquè el títol de la primera part és “Just abans de la fi del món”.

No vos explicaré tota la història, però hi entrarem una mica junts…

Els relats de Carles són d’aquells que, a manca d’una paraula millor, anomenem fantàstics. Deia Cortázar que el conte, com a gènere literari, és una mica la casa, l’habitació d’allò fantàstic. En aquests relats Carles ens demostra, una altra volta, la seua capacitat, que jo li envege tant, de veure, de descobrir, i de descobrir-nos amb la seua escriptura, les esquerdes per on en la realitat, en la quotidianitat, es cola allò que no podem explicar, l’element fantàstic, allò absurd que ens descol·loca. Ens descobreix allò insòlit amagat en la banalitat, en la normalitat. I ens demostra, una vegada més, que entre allò fantàstic i allò real no sempre hi ha límits precisos. I “Un cel nou i una terra nova” té una de les característiques que han de tindre els bons relats fantàstics: des del començament trobem allò prodigiós que ens inquieta, senyals que ens fan perdre peu, aquesta porta entreoberta que ens mostra el que no ens esperem, com deia Cortázar: “la puerta que antes y después da al zaguán se entorna lentamente para dejarnos ver el prado donde relincha el unicornio”.

Des del començament. Ja amb el títol de la primera part, “Just abans de la fi del món”, però a més, ja al primer paràgraf hi trobem un edifici carregat de misteri que al protagonista i narrador li recorda “un laberint, una xarxa secreta de túnels o la cova d’Alí Babà”: un espai, cite, “per moments fronterer amb els somnis o la fantasia”. I ja, amb aquest començament posa al lector en una condició especial, ja l’introdueix a la màgia que li espera en seguir llegint. L’unicorn del que ens parlava Cortázar.

I molt prompte, a la segona pàgina, apareix ella, LA dona -durant tot el relat es diu Ella, així, amb majúscula -al final en sabrem el nom- i comença aquesta relació entre Ella i el narrador, una relació una mica fora del món, sense quasi paraules i que té lloc sempre -quasi- en una habitació d’aquella estraya casa…

Els lectors de Carles ens esperaríem que la història passara a Castelló, ni que siga a un Castelló que es troba a alguna república centre-europea, però de seguida reconeixem València. Una València decadent i mig enrunada, una espècie d’Habana vieja o del pitjor Nàpols, on, cite, “la misèria, la indolència i la immoralitat s’estenien pertot arreu”. La descripció de la ciutat en el viatge del protagonista des de l’Estació del Nord fins la casa misteriosa on la trobarà, on trobarà a Ella, (que òbviament, es troba al carrer de les Arts Màgiques) és desoladora, la ciutat cau a trossos i al lector, com al protagonista l’assalta la idea que “la realitat es desarma amb la ciutat”.

Aquesta situació, diguem-ne, post-apocalíptica és deguda a la Davallada (també amb majúscula) que arribà després d’una “opulència fora mida”, provocada entre altres coses perquè van trobar or a la costa i que va col·lapsar l’administració (paràlisi anímica, diu) i va dur l’Autoritat Central a suspendre-la i a enviar funcionaris, homes de negre, per fer-se’n càrrec, un dels quals és el nostre protagonista. Estic segura que, aquells que encara no l’heu llegit reconeixereu el que va passar abans de la Davallada i tot allò que la va provocar…

La història és magnífica, magnífica i estranya, instal·la el lector en una inquietud divertida des del començament. Divertida, sí. És plena de somriures: en aquest món estrany que es diu “Protectorat de Llevant” no tot ha canviat, no tot ha desaparegut i hi trobem senyals de la ciutat que era, del món que era. El protagonista esmorza al bar Barrachina, un esmorzar fantàstic, però no en el sentit de què parlàvem abans, és ben real i rotund: truita amb faves tendres i llonganisses amb tomata fregida i pimentó. Els hostes del protagonista es diuen Desemparada i Vicentico… però algunes coses sí que han canviat: està prohibit tindre animals domèstics, excepte tortugues i caderneres…

Una de les coses que més m’ha divertit d’Un cel nou… són les descripcions de la burocràcia que hi trobem, són delicioses, no vull llegir massa fragments per no aixafar-vos la guitarra, però la descripció de les condicions que s’han de donar perquè es convoquen oposicions a l’ensenyament (o més aviat perquè no es convoquen) em van fer riure una bona estona, no vos les diré totes, però es tracta d’una fòrmula on entre d’altres coses hi influeixen les precipitacions atmosfèriques, la venda d’equips de futbol i l’afluència de turistes russos…

L’estil de Carles en aquesta obra és el que ja li coneixem, aquest llenguatge precís i bell i la ironia intel·ligent que traspuen sempre els seus textos… (I d’ironia, molt sovint, n’és rica la bona literatura fantàstica, només cal pensar en Cortázar -jo hi pense molt-, en Pere Calders o en el mateix Borges). A mi m’agrada molt com escriu Carles, ja ho he dit, m’agrada molt aquesta prosa que flueix sense entrebancs escrita en una llengua que és un gust de llegir, que fa venir ganes de llegir-lo en veu alta, pel gust d’escoltar-la. En aquest cas d’“Un cel nou i una terra nova” està escrit en primera persona, al final de la història descobrirem perquè, tot i que en el text ens dóna algunes pistes, i ens dóna també algunes pistes, zoològiques, sobre el que passarà després de la fi del món.

I, com vos deia, quan ja li estigueu agafant el gust als personatges i a aquest Protectorat de Llevant, tan prodigiós a voltes i alhora tan familiar, doncs aleshores s’acabarà el món. No s’acabarà del tot el conte, cosa que és fàcil d’entendre pel títol, però el món sí. I com no podia ser d’una altra manera al Protectorat de Llevant, el món s’acabarà amb una riuada.

La segona part del llibre, “Set somnis d’escriptors i un d’una escriptora”, és una delícia, són relats molt curts, alguns curtíssims, que, com diu a la contraportada, evoquen els mons i les sensibilitats literàries d’alguns escriptors.

Així trobem un King Kong, perdó, Kong, envellit que voldria tornar-se’n a casa i acaba a Las Vegas donant suport a candidats demòcrates. L’esperit de Monterroso a un mas de Castelló, en una espècie de malson ple de tortugues argentines (és un dels meus preferits, a banda de Monterroso, no sé si Carles estarà d’acord jo hi he vist assomar el nas a Cortázar en aquest relat). També hi ha Lord Dunsany, que en lloc de lluitar a la guerra del 36, prefereix participar amb Cabrera, en somnis, en la defensa de Morella el 1840. Després ens allunya de la nostra contornada per portar-nos fins a Samoa, on al protagonista més li hauria valgut trobar Stevenson abans d’entrar a la carnisseria i no en eixir… Assistirem també a una festa de cap d’any, el de 1934, a Nova York, on trobarem H.P. Lovecraft que agafa la primera (i potser darrera) borratxera de la seua vida, malauradament sense conéixer encara l’existència de l’Alka Seltzer, un nou medicament contra la ressaca “dels escriptors malalts d’acidesa, cefalea i terror còsmic” (tot i que, personalment, pense que un esmorzar com el del protagonista d’“Un cel nou i una terra nova” al bar Barrachina: truita amb faves tendres i llonganisses amb tomata fregida i pimentó, i un bon got de vi, potser hauria fet el cas de Lovecraft).

En el conte següent encara anem més lluny, anem, ni més ni menys, que a la Generalitat Valenciana que es troba a Mart i on, malauradament per al protagonista, en lloc de les llengües terrestres, el Consell Autònom ha adoptat el marcià com a llengua oficial.

Per a acabar, tornem a la terra, a Barcelona, on el descendent d’un indiano fa un estrany negoci amb un mariner valencià, eixit d’un llibre de Giovanni Papini. Concretament compra l’ànima que el seu avi havia perdut anys abans en una partida de cartes.

Aquests set contes contenen, a més de, supose, el santoral literari de Carles, tot el que necessiten els contes, diguem-ne, fantàstics, per a ser-ho. El sentit d’irrealitat i d’incertesa des del començament, els llocs i els personatges del mite, del mite clàssic i dels clàssics del gènere: l’animal gegantí, el general legendari, l’illa llunyana i exòtica, el planeta encara més llunyà i inabastable i l’ànima d’una persona tancada a una caixa. A mi, aquesta segona part del llibre em va encisar, tot i que, com deia al començament, els contes s’acaben de seguida.

El llibre acaba amb una darrera història de la que preferiria que vos parlara el mateix Carles, però abans vos voldria explicar com va nàixer. Fa més de dos anys, abusant, segurament, de la seua confiança, vaig enviar a Carles l’esborrany de Després vénen els anys, la meua novel·la demanant-li per favor que el llegira i em diguera alguna cosa. La vaig enviar a quatre persones que vaig triar amb molta cura, i una d’elles va ser Carles, perquè m’agrada molt el que escriu, perquè és de Castelló i perquè sé que és un gran lector de novel·les. Carles, que es molt bona persona, em va respondre molt prompte, amb les seues opinions i amb algun consell, un dels quals em va fer corregir el final i va ser fonamental per a arrodonir la història.

En la novel·la, es parla, molt, dels darrers bombardeigs a Castelló i de l’evacuació de la ciutat a juny del 38 i hi apareix, marginalment, una gosseta que havia arribat a Castelló poc abans amb la família de Rafael Alberti. En l’intercanvi d’emails que en va seguir, Carles em va preguntar: “Ja que hi som, una pregunteta: això del gos de Neruda que es perd a Castelló, també és veritat? T’advertisc que Beauvoir ja va estar pensant a utilitzar el fet en algun conte”. Jo, ipso facto, li vaig enviar a Carles tota la informació que tenia sobre el gosset en qüestió: que era una gosseta que va regalar Neruda a Alberti i a M. Teresa León, i que va acabar a Castelló “refugiat” amb la família d’ella i el van abandonar o es va perdre durant l’evacuació. Li vaig enviar els fulls del llibre de Maria Teresa León on en parla, un text de Neruda on explica com la va trobar i el poema “A Niebla, mi perro” que Alberti li havia dedicat a Capital de la Gloria. I la cosa es va quedar així, fa un parell d’anys.

Fa pocs mesos, a octubre, jo estava a Nova York, i vaig saber que Un cel nou i una terra nova havia guanyat el premi Josep Pascual Tirado i, òbviament, em vaig alegrar molt i vaig donar l’enhorabona a Carles. Un dia estava al metro i com que a Nova York tothom, tothom, està sempre mirant el mòbil (no només al metro) per no sentir-me marginada i aprofitant que a les estacions hi ha wifi vaig descarregar el correu a l’estació de Houston St. i vaig trobar un email de Carles que es deia ‘Set somnis d’escriptors…’ Com que no en sabia res d’aquesta segona part del llibre i tenia molta curiositat a Times Square vaig aconseguir baixar el pdf que contenia el missatge. El crit el vaig pegar entre la setanta-dosena i la setanta-novena, quan vaig arribar al final de l’arxiu i vaig veure que el relat que es deia “La ràbia roja” es deia també “Maria Folch i la basarda del general”. Vaig comprendre de seguida que era el gosset, que Carles havia escrit un conte on hi era el gosset de Neruda…

Tots els que no portaven auriculars, que al metro de Nova York són molt pocs, es van girar en sentir-me cridar, però com que van veure que somreia, ningú no es va preocupar i tots, algú amb un somriure no tan ample com el meu, van tornar a mirar el seu mòbil tranquil·lament…

Maria Folch

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *