De debò hi ha més escriptors que lectors?

“Al País Valencià hi ha més escriptors que lectors”. He escoltat aquesta afirmació tan particular més d’una vegada, i sempre que m’han deixat he replicat que no em preocuparia gens el fet, si no fos que implica, amb tota la força de la lògica, que alguns escriptors no llegeixen (cosa que ja se sospitava per altres motius). Perquè, si tots els escriptors llegissin, hauria d’haver-hi com a mínim tants lectors com escriptors.

D’altra banda, tampoc no crec que el dèficit de lectura, o el superàvit d’escriptura, si són reals, siguin mals exclusius de valencians. La circumscripció deu ser si fa no fa intercanviable. Vegeu què explicava fa poc l’autor canadenc Douglas Coupland en un article al Financial Times:

L’estiu passat, a Reykjavik, em vaig assabentar que un de cada deu islandesos escriuen una novel·la al llarg de la seva vida. Això és impressionant, però supose que l’inconvenient és que cada novel·la només té nou lectors.

D’ací se segueix, encara, una implicació addicional igualment interessant: cada lector llegeix només una novel·la? Potser si la primera no li agrada ja no hi reincideix mai. I de la poesia, dels contes, del teatre, de l’assaig… no caldrà ni parlar-ne. Són formes literàries, al cap i a la fi, marginals, que no llegeixen, segurament, ningú més que els creadors respectius.

Em sembla, però, que serà millor que no continuem fent deduccions. En el fons deu ser més senzill. Molt més senzill. A la majoria dels escriptors (i de les escriptores, absents fins ara en aquests raonaments) ens molesta haver de competir per l’atenció d’un públic relativament escàs i esquívol. Ens imaginem únics, constatem que no ens fa cas quasi ningú, i llavors és amb disgust poc dissimulat que compartim amb altres aquesta mania exquisida d’escriure.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *