in Uncategorized

Reivindicació de l’amateurisme

Franz Kafka Amerika cover by Edward Gorey

Jo em considere per damunt de tot un amateur. És a dir, que m’agrada fer les coses en primer lloc per plaer —pel plaer de fer-les bé i d’aprendre a fer-les bé—, tant en l’exercici de la meva professió com en altres activitats que m’interessen. Particularment en aquesta d’escriure.

Pel que fa a la dicotomia amateur/professional, no és que cregui que els diners, un salari, embrutin una feina, però em pareix igualment obvi que cobrar o pagar no garanteixen per se una bona execució. Trobo doncs injustificat parlar elogiosament d’algú com a professional o usar pejorativament aficionat com es fa sovint. El món va ple de contraexemples: professionals ben pagats amb molta barra i afeccionats de qui podem enorgullir-nos. I la Internet no ha fet més que reforçar aquesta evidència, perquè, en reduir-se els filtres —informatius o creatius—, a tothom ens llueix més el treball o se’ns veu més el llautó, segons els casos.

D’altra banda, reconec que en aquesta opció que prenc —l’art per amor a l’art— estic fent de la necessitat virtut. Vaig entendre aviat que seria difícil que la dèria d’imitar la mena d’obres que em complaïa llegir —els meus models, els papers que voldria inconfessablement haver escrit— pogués constituir en un horitzó probable un ofici reconegut i remunerat. La “Metamorfosi” de Kafka, suposem, o “Diana i la Mar Morta” de Perucho, o “A Esmé, amb amor i abjecció”… en quina mena d’empresa -o ministeri- et comptarien com a mèrit? Sí, ho sé, que Salinger cobrava sumes elevades per cada conte venut al New Yorker, però els mercats són tan volàtils, i a més a més açò no és Amèrica. (Em pregunto si hi ha hagut mai de debò cap Amèrica.) En altres temps o latituds més d’anar per casa, Kafka treballava per a una asseguradora. Perucho era jutge. I Kavafis funcionari d’Obres Públiques. Etc. Aficionats, tots ells. Escriptors de fèrtils vesprades i caps de setmana.

No es podria, llavors, viure d’escriure? És cert que alguns —molt pocs— literats tenen la sort d’ingressar uns bons calers a la bestreta pels seus llibres, o fins i tot per signar uns quants articles i impartir cinc o sis conferències l’any. O per un argument seu adaptat al cinema. Però això no és treballar: és una sort, la sort —segurament merescuda— de ser una estrella i no haver de treballar. Si t’hi dediques com a peó, professionalment, si per guanyar-te la vida dónes cursos o xerrades, si escrius per a la premsa, o la televisió o el cinema, o corregeixes o tradueixes textos variats, estaràs fent una feina que tindrà en el fons quasi tant o tan poc a veure amb la literatura com qualsevol altra. I que et deixarà més o menys el mateix temps que una altra, ni que sigui el diumenge, per a posar negre sobre blanc aquells mots que tota la setmana et rondaven el cap.

Write a Comment

Comment