La confabulació del cocodril

Un dels jurats va arribar tard i es va disculpar tot explicant que venia d’un curs de voluntats anticipades. El premi d’assaig havia quedat de­sert. El de poesia va anar a parar a Castelló (en trucar-li, la guanyadora va rebre la notícia amb un crit d’alegria). El de narrativa a Nova York: per a un senyor de Blanes, metge, que està treba­llant en l’Hospital Mount Sinai.

Els escriptors som gent de bon apetit, de gus­tos senzills i de conversa fàcil. Una mica abans de les deu vam deixar que ens portessin cap a un restaurant, en un carrer que s’allunyava d’Al­massora per endinsar-se en la nit i en el fred. Vam demanar cocodril, però no en tenien prou per a tothom i alguns van preferir peix: rèmol. O potser em confonc: no devia ser una varietat de palaia? El cocodril, en tot cas, era mexicà, de granja, no el cocodril siamès –il·legal, furtiu– que té propietats secretes, conegudes només dels iniciats, i que ens havia estat suggerit prèviament en veu baixa.

Vam parlar del menjar i del beure, del cos i de l’ànima, de la voluntat, anticipada o ajornada, d’arbres, de filologia, dels noms dels peixos: dels noms misteriosos de les coses. D’una ciutat habitada per gossos. De llocs on uns han estat i on uns altres no anirem mai.

A la mitjanit vam tornar cadascun al seu cau, a colgar-nos sota les mantes i a continuar fabu­lant en solitud i silenci, indistintament vers el son, vers el somni.

(Fabular: aquest verb no es troba en el DIEC ni en el DGLC, però sí en el Català-Valencià-Balear, que li dóna aquesta etimologia: del llatí fabulari: “par­lar, contar, dir faules”).

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *