La (mala) memòria

Anit, en acabant del triomf del Barça, mirava a TV3 unes imatges de la Rambla i barrejava re­cords. L’any 1994 vaig anar un dissabte al Saló del Còmic de Barcelona. Devia ser al comença­ment de maig, la data habitual del Saló fins no fa molt. Hi vaig tenir l’oportunitat de conèixer per­sonalment Max (Peter Pank, Nosotros somos los muertos, Bardín el superrealista), amb qui ja havia intercanviat un parell de cartes i alguna de­dicatòria.

Aquell vespre, Max em va presentar un amic seu, un periodista mallorquí que crec que em va dir que escrivia per a La Vanguardia sobre temes culturals. A hores d’ara aquesta persona té un càrrec important –és director de l’Institut Ramon Llull– i ha estat una mica controvertit per unes declaracions en un periòdic anglès. Diuen que va dir que les subvencions al llibre en català han fet que s’imprimeixi qualsevol cosa i que això és contraproduent.

Recordo que aquella nit vam anar a sopar en un restaurant pakistanès. Potser pel Born, però lla­vors jo no coneixia gens aquella part de Barcelo­na i no puc estar segur d’on era. Pel camí vam presenciar les celebracions populars d’un gol del Barça al Bernabéu. Més tard, cap a les dues, com que sóc de poble em va sorprendre enormement que els quioscos de la Rambla estiguessin oberts i que ja tinguessin els periòdics de diumenge, amb les cròniques del partit i la foto del gol en la portada. No sé si va marcar Romário o Guillem Amor.

Abans o després de sopar –ja aneu veient que mala memòria– vam fer unes copes en un bar, en un racó de la plaça Reial. Entre cervesa i cerve­sa, el periodista mallorquí –un xicot d’allò més afable i civilitzat, a qui Max havia tingut l’amabilitat de fotocopiar el meu primer llibre: recor­deu sempre que fotocopiar no és delicte, ans al contrari– m’explicava fil per randa la trobada de Jorge Luis Borges amb Robert Graves a Deià, tots dos ja ancians. Una ocasió sens dubte excep­cional, de la qual ell havia estat testimoni. Me’l devia escoltar embadalit.

Els records fugeixen, s’esmicolen. De vega­des, no saps com, retornen embrollats. Almenys l’escriptura permet fixar-los ni que sigui momen­tàniament. Paga la pena aturar-se a escriure. Fins i tot la mala memòria és preferible a l’oblit.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *