El temps no em condeix

En el cèlebre conte “El perseguidor” de Julio Cortázar, el saxofonista boig i genial –perso­natge inspirat en Charlie Parker– explica al nar­rador que entre la parada del metro d’Odéon i la següent –un trajecte d’un minut– ha estat capaç de rememorar amb morositat, amb tots els de­talls, diversos episodis de la seva vida, inclosa mot a mot, nota a nota, una llarga cançó que li cantava la mare quan era petit. Tot plegat en un minut. Aquesta paradoxa temporal és una de tan­tes experiències estranyes que l’obsessionen.

Jo, molt més vulgar, avui he tancat els ulls en la parada de la Farola –en l’autobús: a Castelló encara no tenim metro– i en tornar a obrir-los, al cap d’un segon, ja érem dues parades més enllà, en l’avinguda de Borriana. És a dir, a l’inrevés que el saxofonista: a mi el temps no em condeix. O que passo molta son.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *